Juliana Canet (Cardedeu, 1999), Roger Carandell (Vic, 1987) i Marta Montaner (Barcelona, 1993) ens expliquen cada tarda les notícies del cor més suculentes del país. Amb un to proper, un posat fresc i natural i una fórmula genuïna, els tres amics han convertit l’espai que capitanegen amb un oasi diari on la cultura pop, els famosos i les cares més populars en són les protagonistes, juntament amb la complicitat que traspassen a través de les ones. Una fórmula que ara podem veure a la plataforma 3Cat amb el Que no surti d’aquí. Al descobert, on amb els dos primers capítols ja han confirmat que la química que els uneix no és patrimoni exclusiu de la ràdio.

Tal com ens expliquen des dels mateixos estudis de Catalunya Ràdio, aquesta naturalitat és probablement la clau del seu èxit, una amistat i unes relacions no imposades que també demostren en aquesta trobada amb El Món de la Tele on, més que una entrevista, s'acaba produint una conversa per escoltar a tres amics que es qüestionen el futur, que reflexionen sobre el seu recorregut i que demostren, una vegada més, com l’amistat és, per sobre de tot, la seva gran essència.    

M’heu citat a les 17 h, una hora abans de començar el Que no surti d’aquí. No és un moment de nervis, reunions i preparatius pel programa?
Roger (R): No, jo estic més nerviós al matí quan em desperto per saber com omplirem el programa, per veure què farem i quina escaleta tindrem. De fet, per mi aquesta és la millor hora, perquè estem tranquils i jo em menjo un plàtan. De sis a set fem teràpia, quan fem el programa i, quan acaba, no fem gaires plans. Marxo cap a Vic a tota hòstia i la Juliana potser sí que llavors es munta alguna cosa, però som bastant d'anar cap a casa quan pleguem. 

Juliana (J): Anem a dinar, a vegades, si fem alguna cosa la fem per sota normalment o el cap de setmana. 

Marta (M): Sí, aquesta és una estona que ens reservem per ser amics i potser és la clau del programa. L'hora de cinc a sis és per nosaltres, per la nostra amistat, per anar a fer un cafè, per xerrar, per explicar-nos si has quedat amb tal o per si t'has enfadat amb l'altre. En acabar el programa cadascú al seu cau i jo me’n vaig directe amb la meva filla.

Heu aconseguit crear un Sálvame a la catalana, on els protagonistes del format sou vosaltres. En sou conscients? 
J: Sí, és molt meta en aquest sentit i generem el nostre propi contingut a partir del que ens passa. El programa funciona perquè som nosaltres més en Marc Andreu, en Jaume Miranda, en Pau Esparch i un univers de gent que hem anat construint perquè fa molts anys que ens coneixem i ens estimem. 

M: Ha sorgit de forma totalment orgànica. Sálvame ho va fer abans i a nosaltres ens ha sortit així. A mi no em feia gaire gràcia aquesta idea de parlar tant de nosaltres, perquè havia treballat en emissores on la norma número u era que les bromes privades deixaven exclòs l'oient i aquest, desconnectava. Aquí ens nodrim d'això i sembla que interessa.

R: És veritat, teníem el mateix cap de programes i insistia molt en això. Al cap d'uns anys, ens dediquem a fer-ho tota l’estona i ens va prou bé. Sempre diem que el més important no és el que expliquem sinó el com, el clima que es genera. L’èxit és que la gent que no li importa el món del cor o de les xafarderies es quedi per com critiquem, per com ho expliquem i per com ens en riem. 

En el primer Que no surti d'aquí. Al descobert reflexioneu sobre el final del programa. Aquesta fi és més pròxima o més llunyana?
R: Més pròxima, clar, aquest setembre, si continuem, serà la quarta temporada, i no queden quatre temporades més.

J: Avui, Marc Andreu [referint-se al coordinador dels continguts, present també durant l’entrevista], tinc una exclusiva per tu. Dinant hem posat nota del moment de felicitat en el qual estàvem, i jo estic en una nota molt alta.

M: Però, per què és?

J: Perquè la meva família està bé; perquè tinc un pis que pago sense patir ni un dia; perquè no he de mirar quan valen les coses al súper; perquè tinc una feina que m'encanta; perquè tinc una flexibilitat horària espectacular; perquè treballo amb els meus millors amics de l'ànima; perquè estic soltera i alliberada... 

M: Fa uns mesos també ho tenies tot això. 

J: No, era molt feliç, però estava en un procés de ruptura. És una cosa general de plenitud, de dir, hòstia, tot està molt encaminat. I, després, les meves cites evidentment hi afegeixen salsa a la vida, però igual que el concert de la Bad Gyal o la calçotada per celebrar l'aniversari del meu germà de dissabte. M'he mogut en un 8,70 fort i he dit que si l'any que ve no continués el programa, em podria moure perfectament en un 9 i escaig.

M: Et sumaria deixar el programa?

J: Crec que sí. 

Això és una molt bona promo perquè us renovin!
R: Jo no estaria en un 9,75 perquè no hi he estat mai ni ho estaré en la vida, però entenc que ella porta sis o set anys fent un programa diari i, tenir aquest compromís cada dia a aquesta hora, la limita en certes coses.

J: Com tanta altra gent, no és la puta fi del món. Entenc que costi molt d'entendre i que pugui ser tan feliç fent aquest programa, perquè ho soc moltíssim. Soc molt conscient de la sort que tinc i gaudeixo de cada minut. De sis a set, quan fem el programa, és el millor moment del dia amb diferència, però al mateix temps, la vida és molt complexa i les coses tenen moltes arestes. El Que no surti és un programa caduc, que no vol dir que no pugui durar un any més, de fet, tinc la impressió que durarà un any més, el faré encantada i seguiré sent feliç cada dia fent-lo. Però sí que és veritat que hi ha altres camps que tinc ganes d'explorar i, si pogués començar a explorar-los a partir del setembre, em faria molta il·lusió. Seria aquella il·lusió que després és tramposa i també em faria patir molt.

M: A mi m’entristeix molt. La Juliana és pura il·lusió pel futur, de no viure el present i d’estar tota l'estona pensant tres passos més enllà; ell és l’empresari, per tant, anirà allà on vegi potencial per fer diners i jo soc la típica que s'aferra a la zona de confort i que no ho deixa anar, també perquè és el que em produeix satisfacció i ens funciona. Això parla molt de mi, de com funciono, podria estar-me aquí tota la vida. Soc romàntica, de relacions llargues. Ells són estímul, estímul i estímul.

R: Però al mateix temps som aquí perquè d'altres llocs ens han fet fora i s'han acabat coses que en aquell moment creiem que eren molt importants. Gràcies al fet que allò es va acabar, ara som aquí i, quan això s'acabi, potser venen coses millor.

M: Però com sabem que s'acaba? Qui ho acaba?

R: Això s'acaba el dia que un dels tres no vulgui continuar.

O que des de dalt us diguin ciao, que això dubto que passi… 
Tots: Podia haver passat fa un anyet, per exemple... (Riuen).

Referint-vos a les polèmiques, justament, com les gestioneu? 
R: Com podem. La Juliana ens ha ajudat molt perquè ella hi té molta experiència. En el moment de la gran polèmica amb Ter Stegen, ens va guiar per aquests boscos i el consell va ser xapar-nos a totes les xarxes socials els missatges i enviar-nos cap a casa. La vida continua i no és el que et diuen a internet. 

J: Hi ha una part de no fer-s'hi mal. Si saps que t'estan insultant, millor no entrar-hi o no tenir els missatges oberts sabent que rebràs amenaces de mort i la gent t'insultarà. Posar-te una barrera, protegir-te una mica. Però després sempre hi ha una part de reflexió, perquè si hi ha una reacció del públic com la que hi va haver en aquell moment, és per alguna cosa. Llavors, hi ha d'haver un període de reflexió i de revisió, de dir; per què ha passat? Què faria diferent? Hi ha alguna cosa que no estava bé? És una reacció desmesurada? I també d’escoltar a la gent del teu entorn, aquell que saps que et dirà la veritat. No crec que sigui una forma correcta enfocar les polèmiques pensar; “això és la gent, que és envejosa”, que és un argument que es diu molt. Hi ha una part de protegir-se'n, però també hi ha d'haver una part de reflexió que és l’important. 

Us censureu molt? 
R: No sé si dir-ho censura. Pel camí hem après que hi ha coses que més val no dir, però tampoc és una censura, sinó que des de la consciència pensem que de vegades hi ha coses que no sumen a ningú que les expliquem i, per tant, no ho fem. 

M: Més de cinc, segur, i més de deu. Cada dia ens censurem coses per evitar polèmiques i, ara, sembla mentida, però tenim un codi deontològic. No hi ha ningú a la ràdio que ens digui "això no ho podeu dir". Hem après dels errors i de les vegades que l’hem cagat, per això vam elaborar un codi deontològic amb algunes línies vermelles pel que fa a coses de moral i ètica. Per exemple, amb els embarassos tenim molt clara la nostra política; si la persona no ho ha anunciat, nosaltres xapem la boca. 

J: Viure i conviure en societat implica censura. Si vols ser èticament responsable, has de censurar-te algunes coses; informacions que t'arriben, opinions que pots tenir que potser no cal dir-les...

R: Si fereix no ho fem. També som molt curosos amb temes mèdics. 

M: Fins i tot amb les ruptures! Hem tingut força debats, però davant d'una notícia que és dolenta -i més, si hi ha menors pel mig-, és millor que en parlin els protagonistes. La gent a nosaltres no ens escolta perquè som els primers a dir alguna cosa, és per com ho comentem, per l'anàlisi que en fem. No perdem oients per no ser els primers. També et diré, de vegades ens han arribat notícies i les hem traslladat a algú altre perquè les diguin. Això no està malament i ho hem explicat als teatres. (Riuen). Quan fem el programa, sembla que fem un cafè entre amics, i en una trobada d’amics, les pots dir molt grosses. De cop i volta t'adones que tens el micro de Catalunya Ràdio al davant i llavors penses dues vegades abans de dir-ho.

J: Tenint en compte lo grosses que les diem després sent la mateixa gent fora de l'estudi, és un miracle que no les diguem més grosses! O sigui, que tenim l'equilibri molt ben calculat.

Juliana, en el darrer Que no surti d’aquí. Al descobert, es posa de manifest la teva preocupació per l’exposició personal que has fet al llarg dels anys a les xarxes, a internet. Et preocupa?
J: Bé, no em preocupa, però sí que vaig tenir un moment que em va fer molta impressió pensar com durant molts anys, he penjat tantes coses, que pensar que la teva vida està allà exposada com si fos un museu per a tothom qui la vulgui consumir, em va fer una mica d'angúnia en un moment donat. Llavors vaig posar tots els videos en privat i vaig començar a fer vídeos de nou. D'aquí a cinc anys diré; hòstia, aquests vídeos, tal, i els trauré. O no. 

Teniu firmada la temporada vinent? 
R: No ens ho han dit, però ja es comença a parlar. Falta tancar-ho, però encara no està firmat en aquests moments. 

Quins altres camps teniu ganes d’explorar? 
R: Jo ara tinc aquest, bàsicament, i prou feina tinc... (Riu). 

M: Però és treballar junts, o no?

J: Jo què sé, no se sap.

M: Tornem a estar al primer episodi, és el hàmster això. (Trista).

Potser se'n va a fer un Club Tàndem amb Marina Porras cada dia. 
M: Hòstia, m'enfonsaria. (Més trista).

Però la Rodoreda estaria molt contenta!
R: Però la Marta no. 

J: Qui és més important? Mercè Rodoreda o Marta Montaner? 

M: Mercè Rodoreda!

J: Tinc clar que és Marta Montaner. (Riuen). 

M: No, però tampoc li puc fer aquest xantatge emocional que ella diu que ja li estic fent de “queda't per mi”, saps? No li puc fer, ella ha de volar i ser feliç, també.

J: S'ha de trobar un equilibri.