"Torrente esclafa Pedro Almodóvar". "Torrente Presidente recapta 22 vegades més que la nova pel·lícula d'Almodóvar". Són titulars de la premsa conservadora espanyola de les darreres quaranta-vuit hores. L'estrena d'Amarga Navidad, la nova pel·lícula del cineasta manxec, ha provocat una espècie de confrontació a les sales de cinema de tot l'Estat que escenifica una narrativa molt concreta: bàndols, ideologies, gèneres i maneres de fer pel·lícules, cara a cara. Totes dues han aconseguit que la taquilla espanyola s'hagi disparat amb productes fets per cineastes autòctons. Només han coincidit uns dies a la cartellera, però la dialèctica duelista ja ha aterrat en la primera línia mediàtica i cinematogràfica.
La nova pel·lícula de Santiago Segura viu el millor impacte en sales de la història de la saga: ja ha recaptat 16 milions d'euros en només deu dies. En paral·lel, Almodóvar i el seu darrer film han recaptat 700.000 euros en en el primer cap de setmana a la gran pantalla. La comparativa, però, té cert biaix: una ja ha viscut dos caps de setmana, l'altra no. Una ha gaudit d'una promoció disruptiva (mèrit de Segura i el seu equip) i l'altra completament convencional. Per què, llavors, existeix ara mateix aquest conflicte a escala mediàtica?
Torrente Presidente no és només una pel·lícula ni és "només" el retorn de Segura al seu polèmic personatge. Ara, en el context actual, també és una arma electoral. És un actiu més de la política actual a l'Estat, per molt que alguns crítics, analistes o prescriptors afirmin que el film "ataca tothom" (en una crítica a El Món de la Tele ja hem desgranat per què això és insubstancial) i sigui precisament el contrari. Santiago Abascal, que en aquest cas sí que rep de valent a la pel·lícula, es va deixar gravar per OkDiario en sortir d'un cinema. La cirereta del pastís l'ha protagonitzada Alberto Núñez Feijóo aquesta setmana, en una entrevista a Espejo Público.
El líder del Partit Popular i cap de l'oposició va respondre a la pregunta de si havia vist alguna de les dues al cinema. "La de Torrente l'haig de veure a casa perquè el meu fill crec que les ha vistes gairebé totes", va respondre, fent menció també a Padre no hay mas que uno, l'altra saga d'èxit de Santiago Segura. Cal esmentar el fet que els films han estat produïts també per Atresmedia, grup audiovisual propietat d'Antena 3. Feijóo, que va confondre Almodóvar amb Alejandro Amenábar, va assegurar que el seu fill "no veu les d'Almodóvar sinó les de Torrente". El fill del líder del PP té 9 anys. I Torrente no seria, precisament, un film infantil. Fins i tot l'ultra Hermann Terstch, que segueix d'eurodiputat per Vox a Brussel·les, ha sortit a defensar la pel·lícula de Segura en detriment d'Almodóvar i, de retruc, de la Cadena Ser.
Torrente i Almodóvar, les dades
En aquest context, la contraposició creada entre totes dues pel·lícules creix en un ambient en el qual el cinema també és víctima de l'auge de la narrativa d'extrema dreta. Les "pel·lícules normals" de "la gent normal" aterren de la mà d'una figura com Santiago Segura que en diverses entrevistes ja ha deixat entreveure quin és el seu posicionament. Com per exemple a La Script, de Maria Guerra, on va assegurar que "les trans a Espanya no han tingut mai cap problema". I afegia: "La llei és molt agressiva perquè ara un senyor amb barba es pot sentir dona". En aquest mateix programa va afirmar que "els votants de Vox són gent arraconada per l'esquerra".
Així, titulars que comparen la taquilla de Torrente Presidente amb Amarga Navidad (i una setmana de diferència) xoquen prou amb la realitat cinematogràfica de tots dos. Consultant IMDB Box Office i les dades oficials de l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) del Ministeri de Cultura, podem extreure diverses conclusions. La primera és fàcil: la sisena entrega de la saga de Santiago Segura va camí de trencar els seus propis rècords. Mai cap dels films de Torrente havia aconseguit tanta taquilla en només deu dies. En aquest espai de temps ha sumat 16 milions d'euros, que supera els ingressos totals de la primera (més de 10 milions) i de la cinquena, la que precedeix la del 2026 (uns 10,6 milions). Mirem-ho en detall:
- Torrente, el brazo tonto de la ley (1998) - 10,9 milions d'euros
- Torrente 2: Misión en Marbella (2001) - 22,1 milions d'euros
- Torrente 3: El Protector (2005) - 18,1 milions d'euros
- Torrente 4: Lethal Crysis (2011) - 19,3 milions d'euros
- Torrente 5: Operación Eurovegas (2014) - 10,6 milions d'euros
Com es pot comprovar, l'impacte en taquilla de la saga de Segura és més que rendible. Totes superen el cost de producció, aconsegueixen de mínim 10 milions d'euros i arriben a superar els vint en bones condicions. És així com Torrente Presidente, la sisena, pot trencar tots els registres anteriors. En el cas de Pedro Almodóvar, amb una filmografia iniciada el 1978 (vint anys abans que Segura, en la direcció), hi ha una diferència clara: les seves pel·lícules tenen una distribució i un recorregut immens a escala internacional que millora, infla i despunta la recaptació.
Segura supera amb escreix Almodóvar a les sales espanyoles (la que va captar més diners del manxec és Volver, el 2006, amb més de 10 milions), però no arriba ni de bon tros a la sortida internacional que gaudeix el seu suposat rival en l'actualitat.
- Volver (2006) - 85,5 milions de dòlars
- Todo sobre mi madre (1999) - 67,9 milions de dòlars
- Hable con ella (2002) - 64,8 milions de dòlars
- La mala educación (2004) - 40,4 milions de dòlars
- Los Abrazos Rotos (2009) - 37,4 milions de dòlars
- Dolor y Gloria (2019) - 37,3 milions de dòlars
- La piel que habito (2011) - 33,7 milions de dòlars
Cap de les pel·lícules d'Almodóvar ha aconseguit superar les pel·lícules de Torrente en recaptació de taquilla. Només la primera i la cinquena, les més baixes, van pràcticament tocar-se amb la de major xifra del manxec, Volver. Ara bé, l'impacte internacional, en taquilla, nominacions, premis i reconeixement, és molt superior el d'Almodóvar. Dos premis Oscars i cinc nominacions; 2 premis Globus d'Or i fins a nou nominacions; premis als BAFTA, César, David di Donatello o els Feroz. Ha aconseguit premis al Festival de Cannes, al Festival de Venècia (amb Lleó d'Or inclòs), al Festival de Berlín i al Festival de Donostia (honorífic, però). La nova comparativa seguirà endavant les pròximes setmanes. Caldrà veure quin és el resultat final i quines conclusions en surten. L'origen, però, és ben clar.
