Béla Tarr, un dels llegendaris directors del cinema d'autor europeu i un tòtem immens per als cinèfils, ha mort a Budapest a l'edat de 70 anys després de patir una llarga malaltia. El responsable d'obres tan immenses com The Turin Horse, Werckmeister harmóniák o Sátántangó (de 450 minuts de duració) deixa enrere una filmografia carregada de pel·lícules de culte i d'una gran mística al voltant de la seva figura.

Ara bé, els catalans, especialment els veïns de les Terres de l'Ebre, van poder gaudir de la seva saviesa en els darrers temps i és que Tarr va viatjar fins a Ulldecona i la Ràpita per realitzar un especial al voltant de la seva obra i participar en una paella popular. Aquest any passat, però, el director també va ser homenatjat a Barcelona en el marc del D'A Film Festival, on va conversar amb el cineasta Manel Raga. 

Ell mateix va aplaudir la figura de Tarr quan va visitar les terres ebrenques: "És un autor que ja és patrimoni del cinema, és part de la seua història. El seu llegat queda per sempre", va explicar en una entrevista a Aguaita. En quatre dècades, el cineasta hongarès nascut el 1955 va realitzar onze obres i va participar en fins a una vintena de produccions, curtmetratges i documentals.

Tots els grans autors contemporanis del cinema d'autor deuen molta de la seva inspiració o base cinematogràfica a les pel·lícules de Tarr i al seu radicalisme narratiu al voltant de les seves imatges. László Nemes, qui va ser l'últim hongarès en competir al Festival de Cannes, va ser ajudant de Béla Tarr en un film el 2007. 

Les seves obres no són de digestió fàcil (narratives lentes, complicades, poètiques i en blanc-i-negre que contrasten amb l'adaptació de llibres d'escriptors i novel·listes hongaresos d'una gran complexitat filosòfica o social), però la seva feina cinematogràfica va elevar-se al culte a partir de l'Ós de Plata que va rebre al Festival de Berlín el 2011. 

Tot i ser una figura reverenciada en el món cinematogràfic o en el sector dels més amants del setè art, les seves obres van trigar molt de temps a poder tenir una sortida internacional. Gairebé cap es va editar en DVD en el període que existia aquest format i no va poder ser reconegut a escala internacional, almenys a Europa, fins que no havia arribat l'època de l'auge digital i l'auge d'internet.

En el moment que directors de la categoria de Gus Van Sant van començar a citar-lo com a gran referència de les seves obres, Tarr va començar a gaudir del reconeixement que mereixia. Tot i que ell, com sempre demostrava, mai el va buscar i mai li va importar el més mínim.