Les gales de premis de cinema sempre han estat un escenari per a les reivindicacions. Agradin més o menys, els altaveus que proporcionen guardons com els Gaudí no els han desaprofitat gairebé mai. Fins aquesta edició del 2026. Una cerimònia molt descafeïnada i poc televisiva ha brindat als espectadors del 3Cat diversos motius per qüestionar-se si aquest diumenge no era un escenari prou idíl·lic per aixecar la veu davant certes situacions que viu el país. No seria la primera vegada ni l'última.
Només cal recordar l'any passat, amb Pep Ambrós fent un discurs reivindicatiu en favor del Sindicat de Llogateres i posant al seu lloc bona part de la indústria del cinema. Enric Auquer, Maria Arnal i Carlos Marqués-Marcet van fer crides perquè la ciutadania es manifestés en favor dels afectats a la Casa Orsola. Enguany, però, no hi ha hagut paraules en aquest sentit. Ni tan sols Eduard Sola, qui va ser protagonista amb Casa en Flames per les seves paraules sobre els xarnegos, ha decidit mantenir un perfil baix.
La situació crítica del servei de Rodalies en les darreres tres setmanes ha passat desapercebuda al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. En aquest icònic indret de la ciutat catalana, al qual actualment s'hi ha d'arribar fent una gimcana per les obres a les Rambles, no ha semblat propici per als protagonistes de la indústria del cinema català per reivindicar una millor xarxa ferroviària a casa nostra.
Poques veus han decidit fer discursos punyents a l'hora de recollir el Gaudí, en una cerimònia on la intenció era posar el focus en les emocions, el cinema i uns colors que han acabat passant desapercebuts per a l'espectador de TV3. Hi ha qui podria haver sentit més empatia si haguessin fet alguna mena de joc de paraules amb els colors de les línies de Rodalies o del Metro de Barcelona, però el missatge ha estat més místic. Més profund. O això han intentat.
Joel Díaz, un dels únics que ha aconseguit animar una festa amb poca esma, ha posat el dit a la nafra al principi de la cerimònia. Portaveu, al costat de la Roser i la Maria del Mar, dels espectadors del cinema català, els ha preguntat a totes dues "si entenien tot això dels colors". Després de rebre una resposta positiva, Díaz ha dit el que molts espectadors pensaven: "Segur?". L'Acadèmia del Cinema Català ha volgut complir la majoria d'edat (18 edicions) amb una abraçada col·lectiva cap a la indústria, que viu un moment immensament dolç.
Les bones intencions de col·locar cinc presentadores com Nora Navas, Laura Weissmahr, Maria Molins, Maria Arnal i Carla Quílez no han acabat de quallar en un format que, televisivament, perdia força per moments. Només personalitats com Silvia Munt, amb un preciós discurs, o certes frases de Judith Colell, directora de l'Acadèmia, han aconseguit desfer el núvol d'institucionalitat que planava sobre l'escenari.
Els discursos més emotius i contundents: pocs, però amb substància
A falta de reivindicacions, els Premis Gaudí 2026 han gaudit de moments veritablement emotius, però en pinzellades. El discurs de la Gemma Blasco, carregat de potència narrativa com la seva pel·lícula, La furia, ha posat el focus en les violències masclistes i ha recordat als presents que ni tan sols la indústria catalana se salva d'una xacra com aquesta. "Una de cada quatre dones ha patit violència sexual, aquesta nit som 1.800 persones. Feu números", ha sentenciat.
Àngela Cervantes també ha aconseguit fer vibrar els espectadors i els presents al Liceu amb les seves paraules finals un cop ha recollit el Gaudí a Millor Actriu. Després del xoc inicial, l'actriu barcelonina, pràcticament entre llàgrimes, ha reivindicat la feina de les companyes actrius, com "d'estranya és aquesta feina" i ha fet el salt a un discurs en favor de les persones migrants.
La Clàudia Cedó, amb el Gaudí a Millor Curtmetratge, ha aconseguit una barreja d'emocions i reivindicacions. Molt emocionada pel premi, ha acabat recordant que l'audiovisual requereix mirades més inclusives i que cal "més representació cultural de les persones amb diversitat funcional en les nostres ficcions".
🏆 L’OLÍVIA I EL TERRATRÈMOL INVISIBLE, d’Irene Iborra Rizo, s’emporta el merescut Premi Gaudí a la Millor pel·lícula d’animació. pic.twitter.com/90ODJUBTzs
— Acadèmia del Cinema Català – Premis Gaudí (@academiacinecat) February 8, 2026
El més contundent de tots ha estat el de la Irene Iborra, directora de L'Olívia i el terratrèmol invisible (Gaudí a Millor Pel·lícula d'Animació), que ha dedicat el guardó a totes aquelles persones desnonades, nens i adults, però especialment a les 400 persones afectades pel B9 a Badalona. "Estic convençuda que si tots plegats posem l'energia recuperarem la humanitat", ha sentenciat, amb el Gaudí enlaire.
La gala necessitava d'aquests discursos, perquè malgrat la mala maror generada en edicions anteriors (i en altres guardons on han passat situacions similars), no fer-ho és un missatge en si mateix. Amb una representació d'autoritats de categoria (el conseller de la Presidència, Albert Dalmau o l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni), la majoria dels discursos han decidit esquivar aquesta responsabilitat o intenció i han aconseguit deixar en un color gris una gala que pretenia mantenir els grans colors aconseguits amb els èxits cinematogràfics. El colofó ha estat veure Joan Dausà cantar en castellà. Almenys Mario Casas ha parlat una mica en català. La majoria d'edat ha quedat aigualida, pels Gaudí.
