Més d’1.133.000 espectadors al llarg de quatre setmanes d’emissió a TV3, més de 410.000 reproduccions a la plataforma 3Cat, una quota del 17% i una audiència acumulada diària que supera el mig milió d'espectadors. Vintage és una sèrie sobre conflictes generacionals, que retrata dos homes de mentalitat retrògrada que intenten adaptar-se a un món canviant. Potser perquè els fa de mirall, potser perquè els serveix de teràpia, l’aposta per mostrar la realitat, caricaturitzada, d’una generació que es difumina entre els més joves i els seus antecessors, ha seduït els espectadors. Quins són els elements que han construït als fills i filles del Baby-boom i a què es deu l’èxit de Vintage?

“La sèrie té èxit per dos motius; s’assembla molt al model televisiu que s’ha practicat tant a TV3 com a la resta de canals de l’estat tota la vida, és televisió generalista a l’antiga. I és fàcil i transversal, pot agradar als grans, perquè se senten identificats, però també als joves. Aconsegueix interpel·lar tant als pares com als fills”. Ha explicat el crític de cinema, Pep Prieto, a El món de la Tele. Prieto puntualitza que es tracta d’una sèrie, en un sentit, molt clàssica, un model televisiu que en temps de plataformes es perd de vista, perquè s’han obert a nous formats, però que encara té demanda.

Vintage mostra la confrontació generacional a través dels dos protagonistes, aquests homes que parteixen d’una masculinitat tòxica, que encara s’han de desconstruir, i que xoquen amb unes generacions que no segueixen el camí que ells van seguir. “El tipus d’argument que planteja la sèrie també és un vell tema, això de confrontar generacions, confrontar hàbits, prendre consciència del pas del temps, la incomprensió de la generació més vella, això és un motor de la comèdia tradicional des de fa dècades”, ha explicat Prieto.

Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la Pompeu Fabra, ha explicat a El Món de la Tele, que aquesta generació, que avui es troba en fase de prejubilació, topa amb un món que tecnològicament ha canviat i amb una relació, a vegades problemàtica, tant amb la generació anterior, que han protagonitzat la transició política i els llocs de poder, com amb les generacions següents, que tenen condicions laborals i socials més precàries. “Ja no han viscut l’autoritarisme del passat i han intentat educar o relacionar-se amb els seus fills de manera menys autoritària, però ara se senten qüestionats per aquesta relació desigual i també perquè les noves generacions tenen altres prioritats i són més vulnerables des del punt de vista psicològic. Exercir l’autoritat és complicat”.

“A aquests homes, tal com ha canviat la societat, els costa molt més mantenir aquest rol de dominació quan no hi ha res per dominar” 
- Sylvie Pérez

Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, recorda que es tracta d’una generació nascuda de postguerra, criada en entorns molt familiars i tradicionals, que han perpetuat una mica el rol de l’home és qui treballa, qui pren les decisions, qui té l’autoritat… i la dona és una persona més empàtica, més cuidadora. “Segons com hagin viscut, efectivament, la jubilació i la manera d’entrar en la vellesa és molt diferent, perquè a aquests homes, tal com ha canviat la societat, els costa molt més mantenir aquest rol de dominació quan no hi ha res per dominar”. Pérez destaca que les dones ho tenen una mica més senzill a escala de societat, en tant que els és més fàcil anar encaixant, però són dones que han crescut també amb una mentalitat molt masclista.

Juan Cruz, creador de la sèrie, ha explicat a El Món de la Tele, que el paper que juguen els personatges femenins a Vintage és precisament ensenyar o assenyalar aquelles mancances que tenen els protagonistes masculins, perquè potser tenen una consciència sobre el paper que els correspon, que els homes no tenen. “Jo, pel que sigui, per l’educació que he rebut, per la societat en la qual he viscut, fins ara he fet el paperot, però mira, ja no hi estic disposat. És una mica el que li passa a la Pili, que és el personatge encarnat per la Carme Pla.”

Del conflicte generacional al pacte intergeneracional

La generació del Baby boom es troba havent de cuidar alhora els seus pares, que estan en una edat molt elevada, i el sistema de protecció de la gent gran no està ben resolt. I, d’altra banda, els fills, que ara estan en procés de transició a la vida adulta, però que els costa molt emancipar-se. Ho ha explicat Carles Feixa: “Els han de continuar ajudant més enllà dels trenta, això mai havia passat en el passat, la gent ja era autònoma. Ara, aquesta generació són doblement cuidadors, sobretot les dones, cap als seus progenitors i cap als seus fills”.

“Aquesta generació són doblement cuidadors, sobretot les dones, cap als seus progenitors i cap als seus fills”

- Carles Feixa

La sèrie compta amb personatges d’altres generacions, com el fill d’en Genís o  la filla d’en Paco, qui interpel·len a un públic més jove que s’hi pot sentir identificat, i també pot reconèixer dinàmiques que es desenvolupen amb els dos protagonistes, perquè les han viscut a casa o al seu entorn. “Crec que els joves hi poden veure conflictes que tenen a casa, els permet mirar-ho des d’un punt de vista més irònic”, explica Prieto.

Feixa ha explicat que en l’actualitat s’ha establert una mena de dicotomia que és excessiva, una mena de conflicte generacional entre aquestes dues generacions, la dels actuals boomers i la dels joves, com si estiguessin competint pel poder i pels llocs de treball, i com si hi hagués una tensió larvada entre totes dues, que es reflecteix en l’àmbit familiar i social, a vegades, “perquè els boomers puguin jubilar-se en condicions, cal que la generació Z tingui treballs dignes i ben pagats, i puguin ser adults en condicions. Cal passar d’un conflicte generacional a un pacte intergeneracional, on drets i deures estiguin més equilibrats”.

La segona adolescència

Els baby-boomers són la primera generació que està transformant el concepte de vellesa, aquestes persones ja no aspiren a quedar relegades a un segon pla, són molt actives i volen gaudir dels anys que els queden. Ho veiem en els personatges de Vintage, que tenen vides molts actives.

La jubilació és un dels grans reptes d’aquesta generació, Pérez destaca que els costa molt trobar el seu lloc fora de les activitats i les rutines de la feina, continuen fent feina, continuen en voluntariats, en associacions... Feixa puntualitza que en aquesta generació hi ha una dificultat molt gran en l’accés a la jubilació, una part d’aquesta generació ja s’ha prejubilat als seixanta i estan en la plenitud de la vida, i malgrat que estan jubilats, tenen una gran capacitat d’activisme, d’oci, d’esport, de viatges, d’interès cultural… fins i tot, els que es jubilaran més endavant, esperen que la seva jubilació no sigui una retirada de la vida activa, sinó que sigui activa.

Això no havia passat abans, perquè l’esperança de vida no era tan alta i perquè és una generació que ha arribat en bon estat de salut i tranquil·la econòmicament, explica Pérez. “Fent un paral·lelisme, diria que és com una segona adolescència, tens temps i la tranquil·litat que almenys disposes d’una mica de coixí econòmic o que com a mínim tens una pensió digna”. Pérez creu que enfrontar-se a aquesta segona adolescència amb tota la perspectiva de la vida anterior i enfocada a què la vida s’acabarà, no a què tenen tota la vida per davant, és un repte d’ells i  també de la societat, d’entendre tots aquests canvis. Feixa destaca l’interès i la inversió en el que s’anomena anti-ageing, el rejoveniment en tots aspectes, com un més dels elements que contribueixen a aquesta resignificació de la vellesa.

L’altre repte és el tipus de residència, aquesta generació no vol anar a residències. Encara no hi ha una alternativa, hi ha petits intents, per exemple, el cohousing, que s’està començant a impulsar. Són intents més cooperatius, no de viure sols, però tampoc en residències que no s’han transformat.“Aquest és un dels reptes més importants que tenim com a societat, inventar un nou tipus d’habitatge col·laboratiu que pot ser intergeneracional o no, però que sigui autogestionat, perquè ja no és gent depenent totalment, sinó que és gent que no vol passar els últims anys de la seva vida en residències que no s’han actualitzat, un model en decadència i que econòmicament no és sostenible”, opina Feixa.