Per David Broc
En temps de Twitch, YouTube, Netflix o Instagram Live, la perspectiva de mirar i seguir setmana rere setmana un reality pot semblar anacrònica, totalment fora de context, un territori a priori focalitzat en els boomers que es resisteixen a entregar les claus del seu televisor als enemics i catastrofistes del mitjà. Els primers minuts de la nova edició de “Supervivientes”, estrenada ahir a Telecinco, volien transmetre una sensació completament oposada: no només engrescar-nos amb la litúrgia habitual de la primera gala –el llançament des de l’helicòpter, l’escenificació impostada de les primeres converses a Hondures quan tots han viatjat en el mateix avió, les primeres apostes personals...–, sinó sobretot proposar una reconciliació frontal amb una manera de fer televisió que ha de lluitar aferrissadament contra el signe dels temps, el relleu generacional i els efectes de la pandèmia. Per desgràcia no ho va aconseguir.
“La isla de las tentaciones” és un èxit d’audiència indiscutible, i des del punt de vista televisiu admet poques queixes. Al marge del contingut, el format ha sabut imposar-se amb una mecànica fàcil, directe i eficient capaç d’atreure a un públic jove que ja només entenia el televisor com un moble decoratiu. És una proposta que va al gra, que estalvia molt contingut de farcit i que sap jugar amb el muntatge. El problema és que “La isla de las tentaciones” és qualsevol cosa menys un reality. “Supervivientes”, en canvi, representa el millor del gènere: la immediatesa, espontaneïtat i capacitat de sorpresa del directe, la convivència diària, el fet que moltes trames i situacions sorgeixen de forma natural, l’evolució dels personatges, el patiment i, per davant de qualsevol altra consideració, sobretot en comparació a propostes com “La isla de las tentaciones”, la possibilitat que l’espectador estigui involucrat al màxim en el desenvolupament del programa.
Aquest aspecte és el que va marcar la gala d’ahir i el que li va donar un perfil clarament diferenciat d’edicions anteriors. Ja des de l’inici es va demanar a l’audiència que influís i exercís de jutge convidant-la a decidir quins concursants podien saltar de l’helicòpter per anar a la platja i quins havien de romandre en el que anomenen el “barco encallado”, la principal novetat de cara a aquesta edició, un escenari alternatiu que a priori aspira a generar un contingut més extrem i atrevit del que és habitual a la illa: hauran de fer les seves necessitats en un cubell, viuran amb el mareig permanent que provoca el moviment de l’embarcació i al tractar-se d’un espai tancat i reduït s’incrementarà la sensació de claustrofòbia. La resta de sorpreses que ha promès Telecinco de moment no ha fet acte de presència. Ara per ara, i amb l’única pista de la primera gala, el “barco encallado” sembla un dels punts més atractius d’enguany.
No es pot dir el mateix del càsting. De fet, la idea de fomentar la implicació del públic respon, amb tota seguretat, a la poca confiança que genera la selecció de personal que ha reunit la franquícia. Ahir es van notar les seves carències. És evident que en aquesta edició ja d’entrada es troben a faltar un o dos noms de més pes i presència televisiva, i que no serà fàcil aguantar tantes setmanes amb trames com la de Marta López i Alexia Rivas o amb actors molt secundaris de la nissaga Pantoja. També genera dubtes l’aposta conceptual: l’evident fragmentació entre boomers (Antonio Canales, Agustín Bravo, Valeria Marini, la mare de Palito Bosé a plató) i joves (l’univers Tentaciones, per exemple) vol atreure a diverses generacions d’espectadors, però la sensació inicial és que el joc que donaran ambdós sectors serà desigual i no sempre complementari.
Tampoc va engrescar el llançament des de l’helicòpter: qui sap si l’asseguradora de “Supervivientes” hi té alguna cosa a veure, sense ironies, però no té cap sentit convertir el salt, des del primer dia el moment més icònic i referencial del format, en un tràmit sense risc ni impacte que ha perdut definitivament la gràcia inicial. O saltem per fer-nos mal o no saltem: un reality de supervivència que arrenca amb un salt per a nens petits no té gaire sentit.
Plena de dificultats tècniques i temps morts, amb un ritme lent i pausat que converteix “La isla de las tentaciones” en una sèrie d’acció trepidant, i aquí juga en contra el desesperant delay de la connexió, amb un JJ Vázquez poc motivat i/o interessat en els personatges i amb una primera tongada de trames de moment poc llamineres, la primera gala de “Supervivientes” va deixar un regust agredolç. Vam retrobar-nos amb un tipus de televisió que semblava perdut, i que quan funciona i està ben engranada és garantia d’entreteniment, però també vam constatar que la manera de consumir, però també d’entendre la televisió, està evolucionant a més velocitat que la del propi format, i que sense un càsting potent li serà complicat repetir l’èxit d’edicions anteriors.
