Ha arribat abans l'amnistia de Sálvame que la de Carles Puigdemont. Dilluns passat, dos anys després de la seva expulsió fulminant de Telecinco, i després de vagar per un desert curull d'oasis esperançadors com Netflix o TEN, la tropa de l'antic Sálvame aterrava a les tardes de Televisió Espanyola amb un nou format La familia de la tele promet recuperar l'alegria del format original però amb el vernís blanc i prudent de la televisió pública.
Els primers episodis d'aquesta nova aventura han estat desconcertants. Amb una pompa excessiva i un punt tronada, els protagonistes van arribar dilluns a les portes de RTVE amb una rua de carrosses plena de confeti, nostàlgia i personatges més o menys cèlebres de la crònica rosa espanyola. Amb constants referències a la seva travessia per l'òrbita de les televisions generalistes, de seguida es va fer obvi que hi havia massa emocions acumulades durant setmanes i, sobretot, massa galls que reclamaven la seva quota de pantalla en aquell moment històric. Un to excessiu que contrastava amb el del públic que acompanyava la desfilada a banda i banda, ni gaire nombrós ni gaire entregat, i que podíem contemplar, ben esllanguit, gràcies a unes imatges aèries que revelaven les costures de la màgia televisiva.
L'endemà dimarts, ja es va fer el primer programa convencional des del plató. S'ha creat una infraestructura preciosa, imponent, i dividida en diverses zones, places i balcons que busquen configurar un barri anomenat Bellavista. La idea de la proximitat i la família queden perfectament plasmades en l'estructura del projecte, sí. Però, un cop més, la bona pensada va quedar atropellada per una emotivitat desbordada, nerviosa, que feia que tothom parlés a la vegada i que no hi hagués un fil conductor clar, i una quantitat absolutament desmesurada de presentadors (María Patiño, Aitor Albizua i Inés Hernand) i col·laboradors (fins a 10 persones exaltades van arribar a coincidir en un mateix pla). Tothom volia ser amnistiat a la vegada i protagonitzar l'inici d'aquella segona oportunitat col·lectiva. I com més amnistiats s'anaven sentint ells, menys connectava l'espectador amb aquella nova realitat tirant a amateur.
Els temes que en un altre canal haurien donat molt de joc (com la connexió que l'enemiga Rosa Benito va veure's obligada a mantenir amb ells perquè ara comparteixen cadena) van ser tocats amb un fre de mà que sorprenia per la seva llargada i voluptuositat. La innocent Inés Hernand va preguntar després: "Oye, pero qué ha pasado con Rosa Benito?". "Bueno, viene de algo", responia una Patiño que estava a punt de fer-se sang de tant mossegar-se la llengua. Un exemple fefaent del canvi que es viurà a partir d'ara en el to i en les formes.
Malauradament, la correcció de la televisió pública caurà com una llosa sobre l'espontaneïtat genuïna de Belén Esteban, Kiko Matamoros i companyia. I sap una mica de greu que el tallafoc públic sigui tan notori, perquè ensorra l'essència d'aquesta associació d'animals televisius sense escrúpols. Si els compres, compra'ls tal com són. Per fer-los empatar amb la convencionalitat de les altres cadenes, no els compris. La competència és diversa i probablement molt més professional. De fet, potser per això les audiències d'aquests primers dies han estat més que discretes; fins i tot m'atreviria a dir que perilloses.
I és que, agradi o no als amants de la puresa televisiva (?), Sálvame i el seu món tenen sentit des de la irreverència, l'underground i la fina línia entre el que és permissible i el que esborrona. Quan es mesura, quan ha de pensar abans de parlar, quan ha de congeniar amb el filtre públic, ja no és Sálvame. És una altra cosa. Més digerible pels estómacs fràgils, més sana per les ments cauteloses, però al capdavall més avorrida i adotzenada, que ni agrada als fans ni convenç els crítics. Amb el hàndicap, a més, que la comparativa amb el passat cau pel seu propi pes i el seguidor del format original pot sentir-se de seguida decebut amb l'estranya conversió actual.
L'univers Sálvame és un univers paral·lel i meravellosament especial. És complicat fer-lo entrar en patrons fixos i és encara més difícil fer-ho des d'una televisió pública. Deixeu-los fer o deixeu-los anar, nois. I vosaltres, reines del mem, deixeu-vos anar o deixeu-ho estar. Si no, em sembla que tots plegats passareu una mala estona. Una mala estona que l'espectador potser ja no arribarà a veure, perquè si una cosa té la tele és que és salvatge, cruel i imprevisible. Com era Sálvame.
