Vintage és el darrer èxit de TV3, la sèrie que s’ha acomiadat amb més d’un milió d’espectadors i una mitjana de share del 17%. Juan Cruz és el creador d’aquesta comèdia amb tocs dramàtics, interpretada pel tàndem còmic d’Abel Folk i Lluís Villanueva. Un retrat d’aquests homes retrògrads que van rebre una educació que ja està desfasada i també, d’un conflicte intergeneracional que aconsegueix connectar amb el públic de totes les edats.
El Món de la Tele ha parlat amb el seu creador per saber més d’aquesta ficció en què l’acudit és només la punta de l’iceberg.

Vintage ens mostra una parella d’amics a la seixantena que de sobte es troben amb un món canviant i en què ja no encaixen, és un format que no veiem habitualment. D’on surt la idea?

Parteix d’una crida que va fer TV3 per buscar ficcions i Brutal Media va presentar un projecte que bàsicament la premissa era aquesta: què passa amb aquesta gent que estan ara als seixanta anys i de sobte no entenen el món que els envolta? Era molt atractiva en el sentit de què hi ha poca comèdia adulta i hi ha poca comèdia adreçada a la gent d’aquesta franja. Havíem d’explicar com està vivint aquesta generació, que es troba en aquesta franja d’edat i tots els canvis que els envolten, afegint-ne un de molt important que és la quarta onada feminista, i com estan canviant les regles del joc per la gent d’aquesta generació, a la que jo pertanyo.  De sobte ens trobem que hem rebut una educació i que hi ha coses que has d’intentar reprimir d’alguna manera, perquè no estan ben vistes, en el sentit de què sempre evolucionem amb aquests termes i estem obligats a fer-ho, a fer l’esforç d’intentar canviar, però és clar, hi ha gent que això ho porta millor que d’altra. En el cas que ens ocupa, tenim dos personatges, no tant en Genís, que ho entén, tot i que a vegades no ho apliqui, però en Paco sí que té un conflicte, perquè ell no és conscient realment que aquests canvis, tots, els físics, els relacionals, tot el que l’envolta, ha canviat. Ell continua sent el mateix de sempre i és la vida que el posa lloc, però és clar, s’ha de trobar amb aquestes barreres que li està proporcionant la vida a l’hora de desenvolupar-se.

És una comèdia amb tocs dramàtics, com aconsegueixes trobar l’equilibri entre drama i comèdia?

M’agrada molt que feu aquesta pregunta, perquè quan és un drama mai la feu. La vida s’assembla més a una comèdia on hi ha tocs de drama, tot i que evidentment hi ha vides molt dramàtiques, però el que jo trobo sempre molt artificiós és el drama. Crec que és important que el que expliquis tingui molta veritat i per nosaltres, l’equip que hem creat aquesta sèrie, és molt important que hi hagi veritat, i la veritat està composta de moltes coses, de drama i de comèdia, en grans termes, després hi ha els matisos. Entenem la comèdia, precisament amb aquests meandres del drama, perquè són realment els que després li donen relleu. Si tu no tens un punt de partida una mica dramàtic o patètic, a vegades, és més difícil poder riure d’aquella situació. Perquè de fet, l’humor només és un mecanisme de defensa intel·lectual que tenim per poder superar els drames, i si no tinguéssim això, la nostra vida seria una penitència duríssima.

Com es creen els personatges d’en Genís i en Paco? Per què decidiu fer aquest tàndem i com decidiu el conflicte de cadascun?

Les parelles d’homes, en termes de comèdia, sempre han funcionat molt bé, són com els pallassos. Tenim un perfil que és el del Paco, un home que no té consciència del moment que està vivint. Que l’està aprenent, perquè és la vida que li està tocant la porta i li està dient “escolta, mira, que t’has de fer la prova de la caca, perquè ja tens una edat”. I ell rebutja això. I en Genís és un home que ho accepta, segurament no de bon grau, però diu: “ho haig de fer”. Això funciona molt bé, perquè tenim un personatge que no és conscient de la seva vida, i un que de sobte pren consciència que la seva vida se li n’ha anat en orris, que és el cas del Genís. És una persona que està tranquil·la, pensat que ja ha arribat el moment a la seva vida en el que ja no s’ha de preocupar de res, que té una parella, un fill, uns estalvis… tot això, boom, dinamita, i el deixa en un punt zero per tornar a arrencar. I un Paco, que és un home que li va bé la vida en termes econòmics, que ha volgut estar sol o no l’ha aguantat la seva exdona, i ell continua pensant que és un galant, un don Juan i tot se la bufa.  Això és el que volíem, trobar una parella com aquesta, que ens funcionés, en termes de comèdia, per enfrontar-la a una realitat que ja no és seva, que és totalment aliena al que han viscut.

A banda dels dos protagonistes, també hi ha molts personatges secundaris que sostenen la trama, i es pot veure la contraposició entre grans i joves, però també entre homes i dones. Quin paper tenen les dones a Vintage?

Les dones crec que juguen aquest paper, que és molt important, que és dir-los: “us esteu equivocant, això no és així”. I en el cas de Vintage, no és només generacional, perquè és veritat que en aquest sentit, les dones d’aquesta edat, potser, tenen una consciència sobre el paper que els correspon, que els homes no tenen. I aleshores, els han d’assenyalar: “això ha estat així fins ara, però s’ha acabat”. Jo, pel que sigui, per l’educació que he rebut, per la societat en la qual he viscut, fins ara he fet el paperot, però mira, ja no hi estic disposat. És una mica el que li passa a la Pili, que és el personatge encarnat per la Carme Pla. El paper que juguen els personatges femenins a Vintage és precisament ensenyar o senyalar aquelles mancances que tenen els protagonistes masculins.

La sèrie també ens mostra un conflicte generacional. El fill d’en Genís, per exemple, té quasi trenta anys, té estudis, així i tot, encara viu a casa els pares. Potser en Genís i en Paco tenen conflictes, però els joves tampoc estan molt millor. Podem dir que la sèrie conté una crítica social i intergeneracional?

Hi ha una intenció evidentment, mai és gratuït. Volem dir que tots els joves de trenta anys que viuen amb els seus pares són com en Teo? No. Volem dir que sí que hi ha una part que potser ho ha tingut tot, ha estat superprotegida, està super preparada,  però no té habilitats per buscar-se la vida, i això passa. Però també hi ha un gruix molt important de gent que també està molt preparada i que no pot sortir de casa seva, perquè viu en una precarietat constant, per les seves feines mal pagades, perquè no poden arribar amb el que cobren a poder-se pagar un lloguer... no és el cas d’en Teo, però aquesta figura existeix; gent molt preparada, que de sobte, no té habilitats per moure’s per la vida, perquè al final, tot ho han fet el papa i la mama, i hi ha aquest dibuix que és una mica caricatura, que és el que ens interessava, perquè crec que tots tenim consciència del perfil de la precarietat. Ens interessava tenir una galeria de personatges que fossin tots persones amb una entitat pròpia i amb un caràcter propi, i que fossin polièdrics; prou veritat, però també prou comèdia i prou eines per enganxar a l’espectador. Que no fossin només personatges al servei dels protagonistes. Per exemple, les dones què fan a Vintage? Fan això respecte als protagonistes, però després mostrem aquest univers d’aquests personatges, que tenen les seves inquietuds.

Tot i que en Paco i en Genís siguin el retrat de dos homes desfasats, a vegades, i que sembla que ja no encaixen a la societat, veiem com fan un procés de canvi. Igual que és un retrat de les parts més desfasades d’aquesta generació, també és un retrat de resiliència?

Inevitablement. Si el canvi és comèdia, el canvi també és el que pot fer que tu acabis empatitzant amb el personatge. La resistència és divertida, però la resiliència no ho és tant. Quan el Paco, veiem que li costa dir a la seva filla que l’estima en un moment molt crític de la sèrie, no estem veient només una persona que té dificultats per expressar les seves emocions, sinó que al darrere hi ha tota una història per aquest fet. Això, jo crec que és important ensenyar-ho, que aquesta generació, els homes, tenen greus problemes a l’hora d’expressar les seves emocions. Perquè els han educat, els han construït en uns termes en què si tu feies això eres una persona feble, o et posaven una etiqueta de la qual volies fugir. Una mica, l’objectiu és aquest, mostrar més coses de les que hi ha a la superfície. L’acudit és la punta de l’iceberg, però a sota hi ha tots uns fonaments sòlids i unes temàtiques universals que fan que els personatges tinguin prou entitat com per a mantenir l’interès de l’espectador.

La sèrie fa de mirall a aquesta generació que anomenem “Baby boom”, sobretot els homes que han crescut amb l’educació patriarcal. Retratar això en clau d’humor és una mena de teràpia pels espectadors?

La sèrie intenta ser un mirall? Sí. Per nosaltres, els guionistes que hem escrit Vintage, és molt important que el vehicle sigui la comèdia, perquè pensem que la millor manera d’arribar a tothom i transmetre idees clares, importants i fonamentals, és la comèdia.

Vist l’èxit que ha tingut la sèrie, teniu previst fer-ne una altra temporada?

No depèn de nosaltres, és decisió de cadena. Si tenim en compte, objectivament, com ha anat l’audiència, com ha estat la crítica, també hem tingut més de 400.000 reproduccions a la plataforma, hem acumulat, en quatre emissions, més d’1.100.000 espectadors… Amb totes aquestes variables hi hauria d’haver una segona temporada i jo crec que se la mereix.