Manel Vidal (1989, Salt) és una de les veus més reconegudes de l'òrbita del Barça. Encara que l'entorn més clàssic de la vida blaugrana segueixi sense comprar gaire l'existència d'un pòdcast com el de La Sotana, el temps els ha donat la raó i ara tots tenen feines que anys enrere no haurien somiat. La majoria tenen presència als mitjans de comunicació, però pocs han pogut diversificar com Vidal, que estrena llibre: La passada a l'espai (Grup 62). Hi repassa la seva joventut i deixa a un costat tot aquell públic que esperava conèixer la sala de màquines del pòdcast. Tot el contrari.

Durant el seu curt però intens relat, l'autor baveja pel joc de Sergio Busquets i Ivan de la Peña, s'endinsa en els seus records més personals i parla sense embuts de relacions familiars, com amb la que té amb el seu pare. Fer servir el futbol com una manera de parlar sobre un mateix és un mantra més que mastegat a La Sotana -per molt que certa crítica literària no hagi escoltat ni mig minut del programa-, i una fòrmula humorística que Vidal fa servir en espais on ha acabat consolidant la seva figura: guionista a La competència de RAC1 i còmic a El Soterrani o al Festival Cruïlla, entre d'altres.

Ens reunim al Poblenou, el barri més bonic de Barcelona i el qual coneixen bé entrevistat i entrevistador, per abordar diverses qüestions. Com s'estrena un autor considerat mediàtic, les acusacions de plagi per part d'un sector digital o sobre el fet que ens costi tant parlar amb els nostres propis pares.

Enhorabona pel recorregut del llibre. Deixant enrere les lloances, com porta aquestes setmanes defensant-lo?
No ho havia fet mai, és una cosa nova per a mi. En certs moments m'agrada defensar-lo. A mi em costa fer coses perquè em fa mandra, però en faig moltes. Ja fa anys que en faig i soc la persona més mandrosa que treballa més de Catalunya. I així, a vegades, les coses no només les has de fer, sinó que les has de defensar. Algun cop que m'he queixat l'Andrea, la meva parella, m'ha fet veure que també té coses bones, i és el que està passant.

Com va viure passar de la seva feina, de guionista, a posar-se a escriure un llibre?
Ha sigut una cosa bastant paulatina. Quan ens va arribar l'exposició forta per La Sotana, no teníem 20 ni 25 anys cap de nosaltres, al contrari. Ara ja ens ho mirem, jo també, amb una mica més de perspectiva, tot plegat. A Catalunya el que et fa ser famós és sortir a la tele. TV3 et posa a les cases de la gent. I com jo només entro a casa de la gent a través de La Competència, sent un perfil més de rereguarda, no tinc tanta exposició. Ara amb el llibre, després de fer fa dos anys el de La Sotana, tot m'arriba sense notar un terratrèmol. És important saber qui ets quan t'arriben aquestes coses.

Ja ha viscut una primera experiència literària, llavors.
És una mica diferent perquè el llibre el trec soc i en general és la primera feina que faig jo per la meva banda. Estic molt acostumat a treballar en equip. A mi m'agrada molt i vull continuar fent-ho. Però també em venia de gust explicar coses pel meu compte i d'haver-les de defensar també pel meu compte, i que per primera vegada vagi jo sol, també em venia de gust.

El podem considerar escriptor?
No sé què et fa escriptor, suposo que hi ha un ofici que jo clarament no tinc. Hi ha qui té una trajectòria important i que l'avala, segur, quan la seva feina és fer de manera clara això. Ara, si rebaixem el llistó i escriptor és ser escriptor de llibres, doncs em podria posar escriptor a la bio de LinkedIn, que no tinc.

Si fem un repàs, no es pot negar que no deixa d'escriure.
Sí, sí, jo el que faig és escriure. Això quan hi penso em fa molt feliç, perquè a mi sempre m'ha agradat escriure i el fet d'haver-m'hi pogut dedicar és l'hòstia. Ho parlo amb un amic meu que és tatuador i que bàsicament el que fa és dedicar-se a dibuixar. I també és l'hòstia. Quan pots hackejar el sistema fins al punt que el que t'agrada fer sigui el teu ofici, és allò que la teva passió és la teva feina. Ara bé, el fet de treballar d'escriure encara em sorprèn a mi mateix i em fa feliç. I sí que és veritat que escric normalment en un format diferent que no està pensat per digerir lentament com un llibre. Estic molt acostumat a escriure per coses que es digereixen immediatament. Ha passat una cosa, jo reacciono. M'ha agradat molt provar una altra manera d'escriure, que és aquesta d'un procés més llarg, tant d'escriure com de llegir.

Ja hem abordat fins a la sacietat que fa servir el futbol per parlar de sentiments, però... Quins en va triar i per què?
No he seguit una gran estratègia ni cap preparació prèvia [Riu]. El mètode és més senzill i menys romàntic: jo em poso a escriure i descobreixo, potser, al migdia, sobre què volia parlar fa una estona. El capítol que molta gent em comenta és el del meu pare o del meu avi. Són moments de trobar una mica un camí després d'haver-te perdut [a l'hora d'escriure]. Llavors, com que jo tenia bastant clar sobre què volia parlar, més o menys, vaig posar el límit quan torno d'Alemanya. Devia tenir 27 o 28 anys, en aquell temps.

Per què ens costa tant parlar amb els pares?
Per dir-ho d'una manera molt simplificada, els nostres avis van néixer en un moment i en una societat que no els permetia tenir sentiments, ni qüestionar-se'ls. Els nostres pares van néixer en un context i en una societat que no els permetia, o que ells no van ser capaços d'expressar-los. Ja era un passet més. La nostra generació estem una mica entremig i bàsicament tenim conflicte amb els sentiments, que els sabem, els verbalitzem de tant en tant, però llavors estem en tensió constant amb les emocions. Generalitzant molt, perquè realment jo, quan he anat explicant això dels homes, de la nostra generació, no parlem de sentiments. Penso en casos concrets dels meus amics que no tenen cap mena de problemes, i fins i tot penso en casos concrets dels meus amics que tenen pares que tampoc no tenen problemes. 

Generalitzem, doncs.
Generalitzant molt amb això, jo tinc un bloc de monòleg que més o menys ho explico, posant el focus en el meu pare. Són gent que van aprendre un ofici d'una manera pragmàtica, estan completament coberts, saben entrar a la ferreteria, i trobar els recanvis, donar la mà molt forta, moure's per la vid, i saber on està la gasolina més barat. Estan trencadíssims per dins. I nosaltres, què? No hem après un ofici, donem la mà molt fluixa, la ferreteria és un lloc molt hostil, i també estem trencats per dintre. Per tant estan guanyant ells. Com a mínim podríem haver après a clavar un clau per penjar un quadre, i tampoc.

Nota l'enuig de qui considera frívol fer servir el futbol com a categoria per parlar de sentiments?
Sí, el futbol es considera una disciplina de segones en molts ambients. En ambients intel·lectuals o culturalment més elevats es menysté el futbol com a eina, però els que ho fem no ens podem queixar. Com a tema central, li agrada a molta gent.

Existeix cultura elevada molt futbolera: Sergi Pàmies, Xavier Bosch...
Hi ha una cultura bastant estesa del que s'anomena sports writer, no? Com en Ramon Besa. A mi m'agrada la gent que de manera no forçada, sinó que simplement incorporant-ho en el seu discurs, en la seva conversa, en la seva expressió oral o escrita, situa el futbol com un element cultural més. Com Javier Aznar amb l'Hotel Jorge Juan, encara que sigui en castellà.

Troba a faltar algun episodi de la seva vida en el seu llibre?
No sóc molt de tornar enrere i pensar això com ho hauria pogut fer. Sí que m'he anat trobant gent que m'ha dit coses que algunes els han interessat més i d'altres menys. Respecte al llibre, alguns em deien trobar a faltar més parts sobre la creació de La Sotana. No vull tenir cap mena d'interès explicar què és el programa des de dins. Sí que crec que els capítols d'Alemanya potser els podria haver estirat més en diferents episodis.

Ve d'una carrera que balla més en l'humor i ara fa una mirada introspectiva cap a si mateix. Crisi d'edat?
És veritat que estic en un moment vital d'allò, superar els 30 anys, que pot tenir alguna cosa a veure. Ho vaig parlar fa temps amb un amic i vam treure una conclusió bastant cunyada: dels 20 als 30 tu et projectes cap a fora, i dels 30 als 40 et venen ganes de mirar cap a dins. Això ho he abraçat amb bastantes ganes. El fet d'haver escrit aquest llibre amb 35 anys i explicar coses que poden ser considerades íntimes em genera molt poc conflicte. Em genera molt poc remordiment i em fa molt poca por perquè no em penedeixo. No em sembla que res del que estigui explicant sigui és pornogràfic

Per què?
No em semblen unes experiències extremes. M'han passat coses que en algun moment poden ser curioses, perquè m'he deixat portar i acabes en llocs absurds, però són bastant universals. Sí que té a veure, el fet d'escriure el llibre, una mica en el moment vital que estic.

Amb l'Ofèlia Carbonell vam parlar-ne fa un temps: és una nova perspectiva generacional, la seva?
Crec que això de si l'obra d'algú és generacional, ho ha de decidir el públic. Sí que m'agrada la reflexió, perquè m'encaixa perfectament la comparació amb l'Ofelia. És una persona que jo li vaig demanar que es llegís el meu llibre abans que es publiqués perquè la considero una persona extremadament intel·ligent i amb una veu superinteressant. Té punts de vista que em semblen molt originals sobre internet o sobre diferents vessants culturals. Per respondre't, el punt mig aquest que deies no està molt premeditat però suposo que sí que és una mica el que jo faig. Hi ha una mica d'element generacional. Una mica de Soterrani, hi ha una mica de Sotana i hi ha una mica de Twitter. És on m'he exposat més.

Parla de fracassos al llibre. Com valora haver passat d'aquelles desfetes a la situació actual?
Per generació, la nostra, ens va tocar una cosa molt simple. Els millenials ens hem construït una mena de corpus teòric. Aquesta generació, en aquest país, va passar que dels 25 ningú estava allà on se suposava que havia d'estar quan havia de complir aquesta edat. I he notat que els següents anys de manera endarrerida i tal tothom s'ha anat posant al lloc. Jo sóc del 89, en Joel és més gran, en Magí també, l'Andreu és de la meva edat, l'Enric té dos anys menys. Tot s'ha posat a lloc. Nosaltres venim de feines molt pitjors que les que tenim ara. No cal amagar-se, jo em guanyo molt millor la vida de la qual me la guanyava i fins i tot me la guanyo molt millor del que m'hauria imaginat mai. 

Com ara?
Feiem feines que no ens agradaven i que eren frustrants i que alhora hi ha molta gent que fa. Tampoc s'han de tractar com si fóssim només càstigs, però vam començar a treballar de feines creatives, divertides, més o menys amables i ben pagades. L'Ignasi Taltavull ho explica molt bé, que ell s'ha trobat a si mateix dient-se "tu no et pots estar queixant amb lo bé que et va" i llavors s'ha trobat a si mateix al cap d'una estona responent-se que no es troba bé, a vegades. Ningú ha tornat allà on estava perquè aquí ens queixem molt i la feina creativa i la feina d'exposició té putades i moments que perds una mica el control, però ningú hi ha tornat.

I com ha gestionat el síndrome de l'impostor, si és que n'ha tingut?
Ja m'havien fet alguna proposta informal d'escriure, però jo no en tinc gaire de síndrome de l'impostor. Seré sincer: en els oficis que m'he dedicat, com la ràdio o el guió, em passa que veig que hi ha molta penya que s'hi dedica i no són gaire bons. El llibre sí que em generava una mica més de muntanya o vertigen perquè jo no sóc un bon lector des de fa uns anys. Em generava una mica de reserves. Ara bé, el síndrome de l'impostor va molt lligat també a com funciona la indústria editorial en aquest país. Jo sé que sóc una aposta editorial. Jo sé a què estic jugant. Sé que hi haurà gent que em considerarà un autor mediàtic, però, de la mateixa manera que a vegades em queixo per haver d'explicar el meu llibre, però jo el defenso. Si tu em dius que no t'ha agradat, que aquest llibre és una merda, en parlem. Però abans d'això algú s'ha de llegir el llibre. Aquest llibre es defensa sol, en aquest sentit, i per tant estic tranquil pel que fa al síndrome de l'impostor.

Què en pensa dels que l'acusen de plagiar-lo?
Crec que m'han acusat de dues coses [riu]. Una que és un plagi, i després que algú altre me l'ha escrit. Només obrint el llibre saps que és impossible. Ningú ha pogut escriure les meves experiències personals. No té cap mena de sentit, cap de les dues coses. El que passa és que són penya que jo crec que en alguns casos, sense voler ser gaire conspiranoic ni directament paranoic, és gent que està dirigida, que té uns objectius a Twitter. El que busquen és que jo respongui perquè més gent vegi a través de la meva resposta la teoria que jo he plagiat aquest llibre. Totes les teories apunten a que jo no hauria de respondre, i jo responc igualment.

Un tema d'actualitat que li deu tocar de prop. Els Tyets van protagonitzar un tens moment a X. La reflexió és la següent: en la cultura catalana, entomen les crítiques negatives d'una manera nociva?
Aquesta generació de músics catalans que han tingut molt d'èxit, existeix una mica el relat o la sensació que els hem de protegir perquè ho fan en català. Llavors, comparteixo plenament tot l'article d'en Pol Viñas a El Núvol, que diu bàsicament una cosa molt senzilla. Sortirem tots guanyant si ens fem crítiques de veritat. Si fem crítiques culturals dient aquest disc és pitjor que l'anterior és el que t'apropa més a ser un país normal. No pas el fet que tots ens tractem com si fóssim nens petits i no pel simple fet de fer-ho en català, cosa que valoro i que celebro. El fet que es consideri que qualsevol crítica és un atac no a ells sinó a la llengua, no és del país normal. És d'una indústria i una escena que està viciada i que té molts punts d'infantilitzadors.

A La Sotana la van criticar també, amb un article a Mèdia.cat sobre el privilegi masculí. Com ho vau gestionar?
Hi ha diverses coses. Quan una persona que és una dona va a un lloc així [un show de La Sotana] i et diu, tios, jo aquí no estic còmode, això s'ha d'escoltar. És evident perquè nosaltres, això, no ho percebem. Dit això, em nego una mica a criminalitzar el públic de La Sotana, per molt que nosaltres moltes vegades ens n'hem enrigut d'aquesta caricatura. En els directes de La Sotana hi ha hagut zero problemes a nivell de conflicte i el més important: això està canviant. Cada cop vénen més noies als espectacles de La Sotana, cada cop l'ambient és menys de hooligan, és menys testosterònic. Ho vam començar a analitzar després de la reacció instàntania de sentir que ens van atacar.

Per què?
No vam fer res malament nosaltres. Però que podíem fer per moure tot això? Una és convidar més dones al programa i així obrir la porta que hi hagi més dones que s'hi puguin sentir identificades. De pas, m'agradaria dir que estaria molt bé que hi haguessin futbolistes del Barça femení a La Sotana. Tothom hi sortiria guanyant. I pel que fa als directes, intentar fer un contingut que no posi més llenya al foc. Hem fet tot això i això, tot i que jo no tenia molta fe que funcionés

Ho relaciona amb el fet que es parla de futbol o del Barça?
Crec que s'ha de distingir entre el hooligan de La Sotana amb aquesta caricatura que fem sempre de l'oient pajillero, que per cert crec que són gent completament normal i que s'assemblen molt a quan jo tenia 20 anys, amb gent de 50 anys, o de 40, o de 30, o de 20 o de diferents homes i dones que se l'escolten. Nosaltres, a més de que som tot tios, és el fet que parlem futbol i això encara et dirigeix més cap a un ambient testosterònic. També vull fer una reflexió, i és que a nivells de creadors de contingut hi ha penya de la fatxosfera o la manosfera que són fets per tios i amb un discurs completament masclista misògin i d'extrema dreta. A nosaltres se'ns va intentar encasellar aquí i vam dir: "Un moment, escolta el programa, perquè nosaltres no estem dient aquelles barbaritats".

El programa s'explica sol, no?
Crec que La Sotana s'explica sola. M'agrada molt que ho digui, perquè n'estic fins als collons que ens vulguin etiquetar on no és. És inevitable i crec que no passa res, perquè malgrat sigui una cosa a nivell de producció molt modesta s'ha fet una mica de masses. Hi ha molta gent que ens entén i en aquest sentit estic molt agraït perquè la majoria de coses que ens passen són bones. Soc molt de fer la balança, però no compro gens certes valoracions tan negatives.