Només un amic d’infància li diu Lluís Jutglar (Masies de Voltregà, 1986) al popular humorista Peyu, nom artístic que va adoptar quan es va començar a dedicar a l’humor a partir del nom del restaurant familiar que tenien els pares, Cal Peyu. A diferència del que molts es pensen, confessa que és molt més tímid del que aparenta, i que és d’aquelles persones que prefereixen no cridar l'atenció i passar desapercebudes. “No tinc una voluntat de conèixer gent i de ser molt sociable”, diu. Viu a Muntanyola i, “ni que em paguin, aniria a viure a la ciutat”, exclama convençut en recordar quan va viure a Cerdanyola per estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Quan vius en un món tan artificial on tot és formigó i edificis, m'atabalo, no em sé habituar a un indret on no estigui envoltat de la meva gent, del que conec i de la natura, a allò que ens retorna una mica al que som, que al final som animals”.

Ferm defensor de descentralitzar la cultura de la ciutat, amb l’espectacle de L’il·lusionista o amb El búnquer ha aconseguit portar projectes d’èxit fora de la gran àrea metropolitana. “Per fer humor necessites crear un ambient i, per mi, aquest és molt més fàcil crear-lo entre gent amb qui em sento còmode en un espai on també em pugui sentir còmode, per això, en els productes que fem, crec que també es respira d'alguna manera”, confessa en una conversa on parlem dels projectes que té damunt la taula, d‘El búnquer confidencial (Ara llibres) que acaba de publicar i del final d’etapa que encara amb el projecte radiofònic de El búnquer, que des de fa cinc anys escoltem al principi cada nit i ara, des de d’aquesta temporada, cada migdia.

És dels que creu que es pot fer humor de tot?
Sí, es pot fer humor de tot. El que ha de limitar el que dius és el propi bon gust. El límit el marca més qui t'escolta, que no pas el que dius. Hi ha coses que dic en els meus cercles d'amistats més íntims que no diria mai a una emissora de ràdio, per exemple, perquè no saps qui hi ha a l'altra banda, ni com el pot afectar. Els límits de l’humor els decideixo en funció de qui em pot estar escoltant i no tant pel que pugui dir en si.

S'ha censurat mai?
No, sempre he intentat ser bastant coherent en el que penso i no m'he tallat gaire en tot el que he dit públicament. M'ha comportat alguns problemes, però com a tants altres, on alguns fins i tot han hagut de passar per presó i han patit molta més repressió. Més que per política, si m'he autocensurat alguna vegada és perquè en algun moment hi havia alguna cosa que creia que podia afectar el desenvolupament de futurs projectes que no només m'afectaven a mi, sinó també a la meva empresa o als meus treballadors. Ara bé, això no vol dir que no puguis fer crítica social, que considero que hi ha de ser sempre, intrínsec en tot el que facis, hem de poder denunciar les injustícies d'aquest món i, moltes, són causades per la política. Però com que avui dia la política està en un moment molt gris i avorrit, he perdut una mica les ganes fins i tot de riure’n o de fer-ne humor. 

"Els límits de l’humor els decideixo en funció de qui em pot estar escoltant"

Imagino que serà conscient que se li hauran tancat portes en mostrar-se partidari del dret a decidir o de la independència de Catalunya. Té l’esperança de tornar a viure un octubre com el del 2017?
Són portes que tampoc m'interessen. Anar a treballar a Madrid tampoc ho faria. No tinc cap intenció de fer humor en castellà perquè no el sabria fer. L'humor és una cosa que veu molt del context, del background cultural del país. Allò és una altra cultura i no sabria ni com posar-m'hi.

Crec que tothom ha de poder dir el que sent i ha de poder posicionar-se a favor del seu país. L’octubre del 2017 el vaig gaudir molt perquè era un procés que molts ens el vam creure i que tenia un punt revolucionari d'enfrontar-te al poder més enllà de l'Espanya. Un enfrontament per mostrar que hi ha gent que té les ganes de viure en millors condicions, que no vol que ningú li trepitgi la seva cultura o la seva llengua, i que puguin destinar els seus diners al que ells creuen necessari. Tenia un punt màgic, més enllà del sentiment nacional català. Ara estem en una època de dol una mica bèstia i la gent està una mica desangelada, però també s'ha de veure cap on va el context mundial, que és el mateix. No hi veig molta esperança. Un dia o altre, com a societat ens haurem de plantar i dir que ens agradaria viure bé i que el món fos una cosa una mica millor de la que és ara, on només hi ha líders fastigosos d'extrema dreta. No tinc molta esperança que canviï, però al final algú hi fa alguna cosa, o no sé com haurem de sobreviure.

"Anar a treballar a Madrid no ho faria, no tinc cap intenció de fer humor en castellà"

Cinquena temporada d'El búnquer que va començar de forma accidentada amb el canvi de franja horària. Com ho han viscut?
Catalunya Ràdio va prendre la decisió de canviar-ho a la una al migdia i l'únic condicionant que els vam posar és que nosaltres seguiríem fent exactament el mateix programa, i això és el que hem fet. ‘El búnquer’ el gravem i ho seguim fent amb el mateix vocabulari, el mateix contingut i la mateixa intencionalitat que utilitzàvem abans. Ara ho emeten al migdia i, si t'he de ser sincer, la veritat és que no hi ha ni un sol canvi perquè, a més, la majoria de gent ens escolta com a pòdcast. La setmana vinent surten els famosos EGM i sabrem si ens escolta molta gent al migdia o què s'han inventat aquesta vegada. [Aquesta entrevista va tenir lloc dies abans que sortissin els resultats de l’EGM, on es va donar a conèixer el lideratge del Vostè primer (RAC 1) de Marc Giró amb 90.000 oients, per davant de El búnquer, que n’aconsegueix 78.000]. 

Considera que són un invent els EGM?
No és un invent al cent per cent, però sí que és un mètode que per mi reflecteix poc la realitat. Encara hem d'anar trucant? Enviem milers de satèl·lits a l'espai i amb un botó des del mòbil puc engegar la màquina de tallar herba de casa. Em costa creure que no existeixi una tecnologia que es pugui implementar als diferents aparells de ràdio. Ara bé, com que és el mètode que utilitzen les grans emissores i les grans agències de publicitat... És el seu baròmetre i no vol dir que sigui el més encertat. Amb la tecnologia que disposem, si a tothom li interessés fer-ho, es podria mesurar d'una manera molt més precisa, però com que hi ha gent que li interessa el sistema antic perquè viu d’aquest sistema, ningú vol canviar-ho.

"Els EGM són un mètode que reflecteixen poc la realitat"

RAC 1 lidera la seva franja amb Marc Giró al capdavant. Estan frec a frec! L’ha escoltat alguna vegada?
No, però si pujo al cotxe a la una, que és quan estan fent El búnquer, no em sap greu dir que en alguna ocasió he escoltat en Marc Giró, perquè escoltar-me a mi mateix una altra vegada és una mica pesat ja… (Riu).

Cinc anys d'El Búnquer que quan acabi aquesta temporada arribaran a la seva fi. Per què?
Està bé encetar els projectes i acabar-los. Amb l'humor necessites un punt d'espontaneïtat i de naturalitat. Em fa molta por que la gent s'aprengui els mecanismes i, abans que això passi, prefereixo acabar i tancar el producte. L'humor no deixa de tenir uns mecanismes que quan es comencen a intuir, és quan baixa la qualitat d’un programa. A vegades veig formats de tele que s’allarguen molts anys i ja saps la broma que vindrà. El búnquer ha tingut el recorregut que havia de tenir. Aquest any hem incorporat un personatge públic a la segona part del programa per oxigenar una mica el format i està anant molt bé, la resposta és fantàstica. Ens ha donat oxigen a nosaltres, perquè és la part on improvisem els tres i, després de 4 anys, ja ens ho havíem explicat una mica tot.

Algú que se’ls estigui resistint?
L'Albert Om! Som molt amics i directament em va dir; “Peyu, m'estan perseguint per venir a El búnquer, digues-los que em fa una mica de mandra”. Deixem-ho estar, li vaig dir. El puc entendre perfectament. Ara tinc 38 anys i em faria mandra a mi, quan en tingui 50, potser hauré desaparegut d'aquest món!

S’hi veu fora?
Fer humor és molt exigent, has de ser original i no pots quedar-te enrere. Has d’atrapar a les noves generacions i, de vegades, no saps què els agrada ni per on van. Les modes són molt mal parides. Nosaltres intentem ser més o menys coherents i fer una cosa digna, però això té molta exigència i cal anar-se reinventant. Som un tipus de país que exigim molt i perdonem poc. Recordo el Fricandó matiner, un morning show diari on ens llevàvem a les 7 del matí per fer riure que era molt complex. Feies un dia una secció que no era tan bona, i la gent es queixava i pensaves; ostres, ho fem cada dia, per una que no surt rodona, deixa’m una mica de marge! Però no ho sé, no descarto res el dia demà. Segurament el teatre em serà molt difícil deixar-lo perquè el gaudeixo molt, però pel que fa a l’audiovisual, el ritme que estem mantenint ara segurament que no el tindrem.

"Fer humor és molt exigent, has de ser original i no pots quedar-te enrere"

Amb El búnquer al principi jugaven amb el fet de trobar-se a un lloc desconegut i ara ja és sabut que el programa es grava des de la plana de Vic. Sempre ha estat un ferm defensor de descentralitzar la cultura de la capital, però segueix costant.
Per mi és molt natural poder treballar des d'on creguis convenient i, a banda, té molts avantatges. Treballant des d’aquí em sento més còmode. Per fer humor necessites crear un ambient que és molt més fàcil crear-lo entre gent amb qui em sento còmode, en un espai on em sento còmode, i en els productes que fem, això es respira d'alguna manera, sense saber exactament com, és un intangible. Quan gravem Bricoheroes, ens cuinen els meus pares, i això ens fa estar com en família, creant un ambient de casa de colònies que després es transmet al producte. A banda d'això, cal oferir l'oportunitat que grans professionals de l'audiovisual, gent que juga a primera divisió i que viu fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, hi pugui treballar sense haver-se de desplaçar diàriament, que és el que han de fer habitualment. Si això no passa, al final acabes forçant que tothom vagi a treballar i a viure a Barcelona, i allà ja s’hi fan moltes coses, també està bé que se'n facin d'altres fora. En El búnquer es nota perquè hi ha un altre to, una altra manera de fer-lo, ni millor ni pitjor, sinó una altra manera.

Sovint passa que en aquest sector, el de la comunicació o la interpretació, s'associa l'èxit a la capital. Es reconeix més i de forma errònia el que podem veure en un Poliorama que en un Cirvianum. Com hem de revertir aquesta situació?
La resposta no la tinc, però hi pedalo des de fa molt temps. Quan acabem aquesta temporada de L’il·lusionista, unes 10.000 o 11.000 persones hauran vingut a consumir teatre des de Calldetenes. Em sap greu com de vegades, en segons en quins sectors, es consideri que les coses que es fan fora de Barcelona siguin de segona divisió o, fins i tot, els seus professionals. Hi ha productes i professionals boníssims que dignament decideixen treballar a la seva comarca o en altres llocs que no són dins el circuit concret de Barcelona.

Amb les entrades de L’il·lusionista, pots gaudir de diferents descomptes i avantatges en allotjaments i activitats culturals de la comarca d’Osona. Això és bonic perquè acabes creant un impacte econòmic a la gent que t'envolta. És una manera de fer país i de defensar els productes i les iniciatives d'aquí, de la seva gent. No dic que no hi hagi iniciatives bones a Barcelona o negocis familiars, però, malauradament cada vegada són més maltractats i van desapareixent. Ens hem venut una mica la capital a la globalització, que no és una cosa intrínseca de Barcelona -ha passat en moltes ciutats europees, on només hi ha lloguers caríssims que només poden pagar grans multinacionals- i, al final, quan actues allà, no saps exactament a qui estàs beneficiant econòmicament.

Acaben de publicar El búnquer confidencial, el llibre on es troben deu biografies inèdites com la de Joan Carles I, Franco o Millet, que no han volgut o pogut tocar en antena.
A la ràdio ja vam decidir quan ho creàvem que no s’emetria mai, més que perquè no es pugui dir, també ho vam fer per donar un premi a la gent que ve al teatre i els que han comprat el llibre, perquè el tinguin en exclusivitat. Quan estàs al teatre amb 500 persones que han vingut a veure allò expressament, saps que allà tens un públic que és molt fidel al teu estil i al que fas, i sí que ens regalem una mica més que a la ràdio, que no saps qui té l'emissora oberta i qui et pot estar escoltant. Només deixar-ho amb el teatre ens sabia greu, d’aquí que decidíssim portar els guions d'aquestes 10 biografies al llibre, que és com un objecte de col·lecció -amb les il·lustracions d’en Ricardo Peregrina que són fantàstiques-, i que és gairebé una peça de museu pels fans de El búnquer per a quan acabi el programa puguin tenir un objecte de record.

Per si no fos prou, s’acaba d’estrenar la segona temporada de Natura sàvia a 3Cat, posant en valor la biodiversitat del país amb humor. 
És un programa d’entreteniment i de divulgació que és en el que ha d’apostar un mitjà públic. Explica una cosa que només passa a Catalunya com és la fauna que tenim al nostre país. Hem cuidat molt la fotografia d’exteriors perquè és una manera bonica de descobrir Catalunya. Hi ha indrets i racons paisatgístics que són brutals. Estic especialment content d'aquesta segona temporada perquè, a més, en la part d'entreteniment, amb l'Albert Pla i el Quimi Portet hem jugat a un humor surrealista que no és especialment la moda, però que m'agrada que es pugui fer i mostrar en un programa d'aquestes característiques, quan últimament la majoria de programes són formats comprats o copiats. Sovint entretenen, però aporten poca cosa.

"La majoria de programes són formats comprats o copiats que sovint entretenen, però aporten poca cosa"

Les seves cabres i els seus formatges són coneguts. Creu que arribarem a veure la fi de les petites explotacions ramaderes com la seva a mans de grans explotacions?
Ja ens passa una mica i és cap on ens porta la societat. El sector primari està pensat perquè els grans puguin subsistir i els petits vagin desapareixent. Estem en mans de la gran indústria alimentària i és una pena, perquè la riquesa de Catalunya seria major si fos una suma de diferents explotacions com la nostra. Amb això no vull dir que la nostra sigui la millor, però tenim un ramat de 100 cabres portades per una família que és qui millor cuida el seu entorn. Tothom fa bandera de l'economia circular i es posen pins, però al final l'economia circular és la que s'ha fet tota la vida als pobles petits; quan s'espatlla un llum de la granja ve l'electricista del poble, que és el mateix que quan una entitat com el club de futbol demana anunciants pel cartell, hi destina uns diners al patrocini. Això és el que retroalimenta les activitats del mateix poble i si ho deixem en mans de multinacionals, això s’acaba. És trist, però no sé si té solució.

Quins projectes vindran després de El búnquer?
Ara mateix hi ha un full completament en blanc que abans d'acabar l'any hem d'omplir. S’aproxima el 2025 i hem de començar a decidir. Tenim algunes coses, però està tot a l’aire. Estrenarem un nou espectacle teatral -això sí que ho tenim clar-, i en l’àmbit de l’audiovisual ja veurem què fem. Has d'anar tancant etapes per obrir-ne de noves i, en la meva carrera, si hi penso, sempre ha estat així. Una cosa que sí que m’agradaria fer algun dia o altre és cinema, fer d’actor en alguna pel·lícula que em motivi el projecte.