Jair Domínguez (Barcelona, 1980) és una de les principals cares de l'humor a Catalunya. Omnipresent a la ràdio i a la televisió en gairebé dues dècades, segueix demostrant els seus dots comunicatius i còmics en programes com l'Està Passant de TV3 i El Búnquer, a Catalunya Ràdio. Tots dos són èxits d'audiència indiscutibles. Ara bé, un altre dels seus vessants, segurament el que més estima, és el d'escriptor. 

Els xiprers (Columna, 2025) és el seu desè llibre, on hi trobem un Domínguez molt més reflexiu a través d'una obra de ficció, amb pinzellades de fantasia i certa crítica social a partir d'una mirada subjectiva, com detalla en aquesta entrevista a Nació. Com hem educat els nostres fills? En quin món viuen, quan van a l'escola, a l'institut? Quina jungla es troben i, especialment, quina empremta els deixa per a un futur incert, fosc, carregat de problemes? El mosaic de personatges que presenta li permeten fer cops punyents a la societat actual, a les famílies, en un retrat de l'Empordà que ell coneix de primera mà. 

D'Els xiprers n'extrec una crítica àcida a la generació boomer, als seus fills, a tot l'ecosistema creat al seu voltant. És una espècie de venjança per com està el pati?
És una manera de canalitzar les meves frustracions amb el sistema educatiu, amb el sistema familiar, amb el sistema en general. Sistema educatiu, entenent-lo, per com eduquem nosaltres els fills. Prou problemes tenen a Educació com per jo poder-ho criticar des de la ignorància absoluta de com es gestiona un departament. Però sí, digues-li venjança, digues-li el que sigui. Tenia ganes de parlar de tot això. Sembla que és un tema que està de moda ara, però els que tenim una edat i fills adolescents, ens toca.

Com una espècie de radiografia, amb una intenció subjectiva, a través dels teus fills adolescents?
Em preocupa quines eines els hi donen a l'escola per enfrontar-se al món. No és tasca dels professors, ja ho entenc, és feina dels pares, però estan desinformats, estan treballant coses abstractes que a mi se'm fan molt estranyes. Jo no em queixo de l'educació que vaig rebre, crec que vaig aprendre moltes coses que em van convertir en la persona que soc avui en dia. El llibre va de com seran aquests nanos que estan rebent tant per part dels pares com per part d'escoles excessivament liberals amb el sistema educatiu.

El Bruc, que és una mica el fil conductor de tot, és l'excusa per aquest retrat social. 
M'agrada anar directe al gran. Com són aquests nanos, com es relacionen entre ells, també m'interessa molt. Com són les relacions en un món en què tothom parla per WhatsApp i cada cop costa més comunicar-se. Els protagonistes del llibre poden estar un any sense saber els uns dels altres, perquè l'únic que els manté units és un grup de WhatsApp que van fer per felicitar-se l'any nou. Estan funcionant a través d'emoticones d'Instagram, aquests nanos. I els fa ser molt freds, molt distants, i en què desembocarà això? Aquí hi ha una mica una fabulació.

Un dels elements que sorprèn és la ciència-ficció.
En necessitava una mica. En Bru, que pot predir el que passarà està una mica basat en el meu fill petit que tenia aquest do. Aquest noi es farà mal, la mama caurà per l'escala. Ho encertava tot i em començava a fer una mica de por. Fins i tot em parlava d'altres vides que tenía. Amb 4 anys em diu "aquí van matar-me, papa". Era bastant inquietant, com que el van operar de molt petit i li van fer una operació molt complicada, jo crec que va veure el túnel, se li van obrir totes les pantalles.

Dos dels seus personatges tenen una conversa sobre les paraules "discapacitats", "minusvàlids", "diversitat funcional". Li molesta, tot això?
Em molesta. És curiós, perquè venim de l'època de la incorrecció política màxima. Jo em vaig adaptant a com s'han de dir les coses i em sembla bé. Però hi ha coses que freguen el ridícul absolut. L'altre dia vaig sentir el concepte persones vulnerabilitzades i vaig pensar que ens estem tornant gilipolles a marxes forçades. Costa molt mantenir aquest ser correcte en tot, i no entrar en conflicte amb tu mateix. Afortunadament, crec que s'està evolucionant en moltes qüestions de drets. Però ha passat tot com molt de pressa. Que tot sigui molt correcte, que ningú s'ofengui, i llavors estem deixant de banda lluites autènticament legítimes, com és el feminisme, perquè el que s'ha avançat en els últims 10 anys és espectacular. Seguim per aquí, i no dic deixar de banda la gent, déu-me'n guard, però no voler fer-ho tot de cop.

La tendència ara és més reaccionària.
És el que passa quan forces les coses. Sigui en el feminisme o altres temes. Hi ha hagut una allau de causes que han tornat i han encès el marge dret. S'han posat molt nerviosos de cop i volta, tot i que sempre hi han sigut. Cada generació té les seves lluites i crec que ara ens estem despistant, ens estem desviant del camí, ens estem preocupant per ximpleries, i la realitat és que en qualsevol moment ens trobem amb una dictadura o un supremacisme cibernètic que ja ens agradarà sortir-ne.

"Hi ha hagut una allau de causes que han tornat i han encès el marge dret. S'han posat molt nerviosos de cop i volta, tot i que sempre hi han sigut"

 

Li preocupa, aquesta hostilitat cibernètica?
Sí, també. Quan veus tot d'usuaris amb la bandereta de Sant Jordi donant-te suport i aplaudint-te, dic, hòstia, he fet alguna cosa malament. El que diguis a Twitter es malinterpreta, es treu de context. No passa res, hi estic acostumat. La primera vegada, ja fa molt de temps, algú va dir: "No li feu cas a aquest, que és un cadell d'Artur Mas". Hòstia, sí que estem arreglats. M'agrada ser odiat i estimat en parts iguals.

Si tingués ara 28 anys, sent humorista, trauria bon contingut o seria massa perillós?
Si fos jove i eixelebrat, com era amb 28 anys, agafaria ForoCoches i ho tornaria a fer a la ràdio. A la pública segurament no, perquè la diferència era que a RAC1 es podia fer el que es podia fer, i a Catalunya Ràdio estàs molt vigilat.

Bricoheroes ja era una mica això, no?
Se'ns en va anar bastant la castanya. No teníem la sensació d'estar fent res per una televisió pública. Humoristes més joves com el Marc Sarrats van més a fondo. Crema les naus a la mínima. Està a la televisió pública, crec que es mesura prou, és molt conscient del context en què viu, i té un punt de consciència social que jo no tenia, perquè jo anava absolutament a destruir-ho tot, tot, sense cap mena de filtre. I crec que les generacions d'humoristes d'ara tenen molts més filtres, són molt més conscients, són molt més assenyats.

I la teva generació?
Jo i alguns més de la meva generació no teníem cap consciència de qui ens escoltava. Anàvem allà a estripar, a fer riure, que la gent s'ho passés bé, sense distingir. Zero sectaris, també s'ha de dir. Jo ho tornaria a fer tot, i amb la informació que tinc ara, i amb el context que hi ha ara, encara molt més.

En l'anterior llibre et centraves més en els mitjans de comunicació, especialment els públics. Et preocupa menys la feina?
La feina, en el sentit que et permet viure, és ara mateix un mitjà de subsistència. Com a eina creativa tinc la literatura, que és la meva escapatòria. En projectes com El Búnquer o l'Està Passant m'ho passo molt bé i em permet tenir temps per fer altres coses que sí que m'interessen de veritat, que em preocupen, per fer contingut en català potent, per fer sèries, pel·lícules, el que sigui, en català. Em preocupa la salut del català, i vull treballar en això. El llibre anterior està molt centrat en la feina, és tot tele. I l'anterior, Estructures Profundes, estava ja centrat en feines precàries i horribles, cosa que també em preocupava.

Parlava del català. No hi ha res a fer?
És fort que els meus fills em pregunten com es diu alguna cosa en català que sí la saben en anglès. Acabaran parlant tots interllengua com a Blade Runner. I en espanyol latino. Jo si fos espanyol em preocuparia per la salut del castellà, també. Detesto la globalització, no ho suporto. Crec que en la independència de l'individu, en la dels països i en la dels pobles. Catalunya hauria de ser independent, i després s'hauria d'atomitzar tot i fer un Empordà independent i un Pla de l'Estany independent, que crec que ja ho és. I que cadascú faci el que li doni la gana. És una cosa liberal horrible. Però el futur de la independència de l'individu va en contra de tot el que estem anant, eh? Tres grans marques, continents, la Unió Europea... Quin sentit té la Unió Europea? És la cosa més absurda del món. I ara per què ens hem d'armar per lluitar contra qui? Què collons estem fent? Venen uns temps horribles perque nosaltres ens estiguem preocupant per la salut del català.

"En projectes com El Búnquer o l'Està Passant m'ho passo molt bé i em permet tenir temps per fer altres coses que sí que m'interessen de veritat"

 

I què hem de fer?
Sembla absurd, quan hi ha altres preocupacions més grans. Em fa molta mandra, però hem de remar pel català. Jo hi posaré la meva goteta, que és escriure, treballar, crear coses en català. Però més enllà d'això, crec que el que podem fer és intentar que els nostres fills el coneguin, el parlin tant com puguin i el llegeixin. No hi podem fer més.

I el català no se'l pot salvar des de les referències audiovisuals i no tant des de la literatura?
No tenen referents audiovisuals de res en català. N'hi ha, però has de buscar molt. Sento el meu fill que està escoltant trap castellà, o de Brístol. Hòstia, hi ha penya que fa trap en català, que està molt bé, escolta'l. Nosaltres ho teníem tot, teníem Bola de Drac i Musculman, i ens barallàvem al pati en català i dient frases d'en Goku. Ells no ho tenen. Evidentment, no salvarem el català escrivint més en català. S'escriu molt i es publica massa. S'han de fer coses més properes. Li costa molt a un nen llegir un llibre. Aconseguir que consumeixin contingut audiovisual, sèries, curts, vídeos, cinema, ja és més complicat, però ha d'anar per aquí. Hem de fer més i hem de fugir del marc mental espanyol i oblidar-nos-en. Escolta'm, és molt difícil vendre una sèrie a Netflix, però és pràcticament igual difícil vendre-la en castellà que en català.

L'estrena del llibre aterra a la vegada de la fama de la sèrie Adolescence de Netflix. 
Encara no l'he vist, però entenc per on vas. Els nens estan sobreprotegits, és clar. Compte que no hagim deixat que TikTok eduqui els nostres fills. Que tinguin mòbil és un punt d'inflexió brutal en la història de l'educació dels nens. Tenen accés a internet, a informació perjudicial, a porno, a missatges d'extrema dreta. Tot això, tota aquesta barreja, els ha convertit en persones que no sabem exactament com funcionen. Si deixes que els eduquin les tàblets i el TikTok, seran una cosa terrible. I seran nanos que fa tota la pinta que quan puguin votar votaran a l'extrema dreta. Perquè el missatge que cala és el de l'extrema dreta. L'altre és massa complicat, són promeses incomplertes. El concepte és molt ràndom: culpar gent que no toca de coses que han provocat ells mateixos. És molt perillós, això.

Acabeu aquest any El Búnquer i ja ha dit que vol descansar de la ràdio. 

Sempre acabes una mica cansat en tots els projectes. A la gent li agrada El Búnquer tal com és i podríem estar fent-lo 10 anys més. És una percepció que tinc jo mateix. No sé si fa gràcia, ja. Ens ho hem explicat tot amb en Peyu i la Neus, ens coneixem tant que ens repetim les anècdotes. M'agradaria que el públic no es quedés amb la sensació que aquest format està acabat. La segona hora la vam fer durant 13 anys. M'ho vaig passar bé sempre que es va fer, fins que ja vaig dir, ei, per mi s'ha acabat. I amb El Búnquer passa el mateix. Ho deixem així, ha agradat molt, i millor marxar quan estàs a dalt.

I després, què?
Altres coses, agafar forces, fer coses noves. No m'he cansat de la ràdio, no m'he cansat de la tele, tinc ganes de fer moltes coses a tot arreu, però coses noves. Tinc menys paciència que abans. Fa 9 anys que estic fent l'Està Passant i estic bé. No hi soc cada dia, cosa que ajuda. Ens hem repartit amb altres companys. Estem bé, és la manera que tinc de saber què passa al món, perquè no llegiria diaris ni escoltaria la ràdio. M'ho passo bé. 

"Ens ho hem explicat tot amb en Peyu i la Neus, ens repetim les anècdotes. M'agradaria que el públic no es quedés amb la sensació que aquest format està acabat"

Ha tingut entrebancs i conflictes televisius, radiofònics, amb directius. El llegat és positiu? O vol deixar d'entar en merders?
M'he barallat sempre amb tots els directors de totes les cases. Baralles amables, discussions... Tot s'arregla, perquè al final ets un treballador d'una empresa, vols seguir treballant allà, i ell vol que tu segueixis. Treballar a la pública és complicat, fa mandra per moltes coses. Es nota molt la diferència quan estàs en una pública i quan estàs en una privada, i això cansa. Mentalment és esgotador, moltes vegades.

Si no fos pels projectes del Búnquer i l'Està Passant, tornaria a la privada?
No em veuràs en castellà, sens dubte. Si hi hagués una privada molt potent, que crec que ho necessita Catalunya, evidentment jo ni m'ho pensaria. No vull problemes, no vull que em diguin allò de "ho estàs fent amb els meus impostos". Estic fart de sentir això. Sí, ho estic fent amb els teus i amb els meus. I segur que jo en pago més que tu, d'impostos. Fa molta mandra sentir això. Sempre tens aquella sensació, a la pública, de veure qui posen a l'equip directiu, qui entra al comitè, amb qui hauré de parlar... Fa una mandra descomunal, no vull haver de dependre de ningú. Jo, si pogués treballar per una productora independent, ho faria. El que passa és que estic molt acomodat, estic molt protegit, treballo a la pública, amb els privilegis màxims que es poden tenir.

Al llibre apareix Aliança Catalana a través d'un professor que ho explica als seus alumnes. Et preocupa no ser pedagògic sobre la ultradreta amb els joves, o cal ser més durs?
Hauria de ser més pedagògic. El tema d'Aliança Catalana provoca que de vegades, amb ser més durs, creis l'efecte contrari. El cordó sanitari, no els parlem, no els entrevistem, no els donem ales, no donem veu a l'extrema dreta. Hi ha personatges d'extrema dreta que si parlen tenen un discurs que no se sosté per enlloc. Hauríem de ser capaços d'haver dit: que parlin i que facin el que vulguin. Sorprèn que en un missatge tan primari i tan bàsic, la gent s'hi tiri de cap. I molts joves pensen que és una opció viable. Però de vegades l'alternativa és igual de merdosa. Entrar en guerra oberta contra els partits d'extrema dreta? No ho sé si ho hem de fer. Potser tenim les de perdre, perquè ells sempre són molt més matussers.

El procés ha fet mal.
Estàvem tots molt encesos i molt motivats. Jo anava a tallar carreteres amb tota la colla, a fer bestieses, a cremar rodes de camió al mig de l'autopista, a intentar que els pagesos agafessin els tractors i anessin a liar-la. Consumia molta energia, era molt emocionant. Recordo estar amb l'Albano Dante Fachin escapant perquè ens disparaven pilotes de goma. Allò ens va unir d'una manera brutal. Has de tenir un enemic comú, i el nostre enemic és Espanya i ens va unir més que mai. Després se'ns van carregar, perquè tenen una infraestructura increïble que nosaltres no tenim. I són molt més malvats i més forts que nosaltres.

I això desmotiva.
Crec que allò va servir i servirà per la propera vegada. La propera vegada que arribem a un punt d'aquests, que no sé si serem nosaltres o els nostres fills, els quals haurem adoctrinat en el l'odi a Espanya, ho aconseguiran i arribaran. Tot això de seguir la lluita nosaltres mateixos contra la classe política, el "xoriços", el "ens heu venut", això també em fa una mandra bestial. No crec que sigui el camí. S'ha de fer net a la classe política, evidentment. No pot ser que la gent segueixi allà. No pot ser que ens diguin que estaré divuit mesos al Congrés i marxaré, i no passi. No pot ser.

"El procés? La propera vegada que arribem a un punt d'aquests, que no sé si serem nosaltres o els nostres fills, ho aconseguiran"

Tanques el llibre abordant la depressió, la salut mental. L'angoixa el tema?
Em preocupa. He estat amb gent que ha patit depressions fortes, de voler-se suïcidar, i d'altres companys que s'han suïcidat. Ara és0 molt més visible, tot i que se segueix intentant tapar molt. Fa dos mesos, va saltar una persona d'un pont de l'AP-7 davant d'un camió. Va rebotar el cos contra el cotxe d'una persona que jo conec, i ha quedat traumatitzada, evidentment. No se n'ha parlat en absolut. No se n'ha dit res, no s'explica. No sé per què ho intentem tapar tant. Quan mor un actor famós, se suïcida el nano de One Direction o qui sigui, es tapa automàticament.

Pels joves?
Diuen que farà un efecte crida. Els nens no són tan subnormals com per tirar-se per una finestra. Quan en Kurt Cobain es va suïcidar, no ens vam fotre trets nosaltres a l'hora del pati, no? Abans existia aquell discurs sobre que qui se suïcida és un covard, perquè el que has de fer és enfrontar-te a la vida, fotre't un xupito de Jack Daniels i tirar endavant. Gràcies a Déu, ja està establert que una depressió és una malaltia brutal. Això s'ha de visibilitzar, perquè és possible que d'una classe de 25 nanos un terç estigui en un procés de depressió. Perquè veuen el que els espera. No saben de què treballaran, no saben com estarà el món. Ho passaran molt malament. Estan desemparats. Si ja venen cultivant aquesta inquietud i aquest mal rotllo, quan acabi l'institut estaran perduts, i llavors sí que es tancaran a la seva habitació, a casa dels seus pares, i no en sortiran.