Montserrat Roig escriu a ¿Tiempo de Mujer? (1980) sobre l’educació de les noies joves durant la postguerra. “El model que havien de seguir era la Mare de Déu: una imatge que no manifestava cap indici d’error ni de brutícia moral”, relata. Han passat quaranta-cinc anys i de la pudícia del patriarcat, en alguns àmbits, com és el de l’humor, encara no se n'han desempallegat. Els homes han escrit la història i els acudits, i el mantra que les dones no saben fer riure, o que les còmiques no donen audiència, ressuscita cíclicament en una societat semblaria que cada cop més conscienciada.

Nació parla amb dues dones que dominen la comèdia des del seu paper de guionistes i realitzadores per saber per què encara en el món de l’humor se les coneix menys, se les programa menys, se les promociona menys i se les selecciona seguint uns requisits més severs que els que s’exigeixen als homes. “M’ha passat més d’una vegada: acabes d’actuar i se t’apropa un home, que acostuma a ser d’edat avançada, i et felicita perquè ets la primera dona que li fa gràcia, perquè a ell les dones no li fan gràcia”, explica l’humorista Alba Segarra. “Fes-me un llistat de cinc dones que hagis consumit fent comèdia i no t’hagin fet el pes”, els respon.

La imitadora Ana Pérez, per la seva banda, afirma que, sovint, després d’interpretar alguns personatges, rep comentaris sobre la seva capacitat ofensiva: “Em pregunten si no se’m queixa l’Aitana Bonmatí o la Pilarín Bayés o què passaria si la Rosalia topés amb un clip meu”, sosté. “Això no els passa als meus companys”, declara. “Jo haig de justificar-ho tot”. En aquesta mateixa línia, Segarra també lamenta el fet que se’ls requereixi “una mena de segell de qualitat” als gags: “Hem de fer humor intel·ligent perquè ens prenguin seriosament”, afirma: “Només si ets un home se’t permet jugar amb l’absurd”.

El director del postgrau en Guió i Realització d'Humor de Minoria Absoluta –productora del Polònia i de l’Està passant–, Francesc Vilallonga, entrevistat per Nació, ataca el problema d’arrel: “Quan vam començar a fer el màster, l’any 2012, el 90% de l’alumnat i del professorat eren homes”, exposa. “Les noies se sentien desorientades. Venien a demanar-nos que poséssim professores o dones conferenciants. Necessitaven dones referents, però agafàvem el llistat de guionistes del Polònia i només teníem la Júlia Cot. I un cop usat el comodí de la Júlia, què?”.

Manca de referents

Pérez i Segarra combreguen amb la manca de referents com a principal peu del conflicte. “Jo tenia la síndrome de la impostora”, assenyala Pérez, “però no per culpa d’una baixa autoestima, sinó per una sensació de solitud”. Segarra, en canvi, explica que ella va iniciar-se en els stand-ups perquè consumia i admirava Oye Sherman, Charlie Pee i Irene Minovas, però que s’adona que l’espai que ocupen aquestes tres dones en el seu imaginari no és el del ciutadà mitjà: “Jo devoro el seu contingut, però el meu germà, per exemple, que no viu a Barcelona ni té xarxes socials, no sap qui són”, apunta.

Ambdues reconeixen haver-se beneficiat d’una discriminació positiva davant la intenció de fer cartells de xous paritaris i coincideixen que el reclam del 8 de març i el 25 de novembre continua sent “dantesc”. “Et truquen des de l’Ajuntament X, on ningú t’ha vist mai actuar, i t’encarreguen un espectacle ‘feminista’”, exposa Segarra, que també es “planta” davant la temàtica imposada en el seu tipus d’espectacle: “L’humor no és innocu i sé que puc usar-lo per deconstruir relats que perpetuen estereotips de gènere, però no faré comèdia sobre feminisme explícitament”, declara.

Tanmateix, Vilallonga corrobora que “les coses estan canviant” i que han notat un canvi “molt significatiu”, en un sentit de “positiu”, en la quantitat de noies que ara cursen el postgrau. “A les primeres edicions, de 15 estudiants només una o dues eren noies, i ara estem pràcticament en la paritat, que resulta una cosa molt més normal”, explica. El principal efecte d’aquesta muda del panorama s’ha reflectit, diu, en la incorporació de dones com a docents i convidades. “Darrerament, hem tingut l’Anna Polo, la Judit Martin, la Pilar de Francisco, la Charlie Pee… Ha calgut un procés per revertir el biaix, però jo crec que anem, com a mínim, encaminats”.