Tot gran país ha retratat, sigui en la petita o en la pantalla gran, els seus intocables personatges històrics. Aquells homes –perquè normalment sempre són homes– que han projectat una ombra tan llarga que, amb la seva política –perquè normalment són polítics– han arribat a tocar vides que no han vist néixer. Els americans, ja ho sabem, són experts en el gènere: sense anar més lluny, l’any passat van retratar el seu personatge més immens de l’actualitat, Donald Trump, a The Apprentice. Catalunya ja trigava a fer el mateix amb El Nom –en majúscules– sense el qual, les últimes dècades, no entendríem la societat, la cultura, i la política catalana. No serem un país de debò fins que no ens atrevim a parlar dels pares fundadors. I ja sabem que aquí, si n’hi ha un, és Jordi Pujol.

Minoria Absoluta, la productora de Toni Soler, ha fet el primer pas amb Parenostre, el film que retrata el moment segurament més polèmic i determinant de la família Pujol Ferrusola: la publicació de la investigació del diari El Mundo sobre els diners no declarats a Andorra. Joan Maria Pou, Carme Sansa, Pere Arquillué, David Selvas i Eduardo Lloveras formen la versió fictícia dels Pujol Ferrusola, i, sota les ordres del veterà Manuel Huerga, s’han reunit en un únic plató per interpretar el moment en què cau el castell de cartes. Un retrat de llums i ombres que no està a l'altura del pes social i històric d’allò que plasma.

Deixaré l’anàlisi política –les comparatives amb els personatges reals– a aquells que en saben més: a qui no només va viure amb plena consciència els 23 anys de mandat pujolista, sinó també a qui va investigar i estudiar el president Pujol; als periodistes que van indagar sobre els seus comptes, als que van donar la notícia, als que van parlar amb ell i amb la resta de la família en off the records que potser mai veuran la llum. Passa que és evident que la pel·lícula no s’entén sense una lectura política en el sentit més distès de la paraula: si esborrem el nom, si ens oblidem per un moment que parlem de Jordi Pujol, trobarem que el film no deixa de ser una anàlisi sobre la importància del llegat d’un personatge totpoderós que ha canviat tot un país; una tesi sobre com de fàcilment una vida dedicada a una causa (així ho reitera incansables vegades el Pou-Pujol) pot anar-se’n en orris en un tres i no res. La cinta no és tant una radiografia de les fites i les desfetes del Jordi Pujol persona i president, com un retrat d’un home que va posar per davant de la família la seva creença política i va pagar un preu altíssim. I aquest no és pas un retrat nou a les pantalles –Succession es va afartar a Emmys precisament traient-li suc a les malifetes d’una família amb un pare totèmic que mai va tenir temps pels fills. Però aquesta és la tesi que sosté Parenostre, que els sacrificis personals d’un home patriota acaben sent la seva tomba.

Però si ens centrem en l’aspecte estrictament cinematogràfic, es fa difícil defensar la pel·lícula. Hi ha poca cosa que la salvi com a bona cinta, i moltes –massa– que la condemnen. La primera de les quals, la fotografia. Parenostre opta per la tecnologia virtual production, que fa servir el set The Volume –altrament coneguda com les famoses pantalles de The Mandalorian. Aquelles que havien de significar la fi dels cromes i l’inici d’una nova era de VFX. Bé, doncs si la nova era ha de lluir com llueixen aquestes pantalles en aquesta pel·lícula, val més que girem cua, perquè el resultat és esperpèntic. La il·luminació –el 70% d’allò que suposa la fotografia d’un film– no ajuda a donar realisme a uns efectes visuals de molt dubtosa credibilitat, que de tan falsos expulsen l’espectador de la història. No vull parlar del pla-contraplà contemplant el Pedraforca, però malauradament el tinc gravat a foc a la retina. De poc serveix apostar per una tecnologia si després no se l’acompanya del virtuosisme tècnic que se li correspon. I en un film com aquest, en què la posada teatral és tan descarada –i tan errònia– que fins i tot opta per trencar la quarta paret en la seva última escena, s’ha de tenir molta cura i molt de talent per fer lluir allò que ensenyem a la pantalla. I aquí el resultat fa un trist servei a la pel·lícula –acaba semblant més un gag preenregistrat del Polònia que imita el look d’un film que no pas un film de debò.

Tampoc ajuda que el seu protagonista, Josep Maria Pou, tot i ser un dels grandíssims actors que tenim en aquest país, no s’assembli ni de bon tros a Jordi Pujol. Entenc que la fina línia entre la caracterització excessiva i caricaturesca del Polònia i el retrat fidel està esborronada, i que Jordi Pujol és d’aquelles cares reconeixibles fins i tot si acabes d’aterrar a Catalunya. Però si hem aconseguit creure’ns Eduard Fernández fent d’Enric Marco i David Verdaguer interpretant Eugenio, confio que podríem haver triat algú que no fes quatre metres i mig d’altura per encarnar l’home més recollit de la història política catalana. I confio que podríem haver maquillat lleugerament més David Selvas per tenir una retirada carismàtica a Artur Mas, i que podríem haver amagat el posat imponent i sempre interpretativament impecable de Pere Arquillué.

I si el guió hagués estat una mica més detallat i definit –i potser una mica més hàbil–, i no hagués estat tan preocupat per retratar fidelment les escenes que expliquen el drama per les futures generacions que l’any 2008 no sabien llegir un diari, s’hauria endinsat més en els trets distintius de cada personatge enlloc de convertir-los en un reducte simplista. El guió fa un mal servei a Eduardo Lloveras condemnant-lo a donar vida a un Oriol Pujol que no deixa de ser un molt menys inspirat Roman Roy de Kieran Culkin que qualsevol altra cosa, i dona encara menys teca a Carme Sansa per fer una ja no acurada, sinó tridimensional versió de l’anomenada Mare Superiora. I no vull entrar a descriure Alberto San Juan fent de Joan Carles I –no cauré en la trampa, senyors. El càsting, objectivament, és excel·lent –els Avengers del cinema i el teatre i la televisió catalana– però poca cosa poden fer els grans intèrprets davant rèpliques poc naturals, massa explícites, i de poca profunditat.

I, malgrat tot, encara li hem de donar les gràcies a Parenostre. Per trencar la barrera. Per fer un pas endavant. Per atrevir-se a explicar la història del Sant Pare català mentre ell mateix encara és amb vida. Per oferir un retrat que no jutja, que no és subjectiu, i que pretén interessar-se pel significat del llegat, d’una figura tan inassumible com ho és Jordi Pujol. Potser el film no en té la culpa: el repte és tan majúscul quan es tracta d’intentar encapsular tot el que representa el Molt Honorable President que és pràcticament impossible fer-ho bé. I aquí hem de trencar una llança a favor seu. Si ha de ser el primer de molts més retrats complexos i substancials, endavant les atxes. Al cap i a la fi, a Barcelona segurament mai hi haurà un carrer amb el nom de Jordi Pujol –ni tan sols una ronda. I potser és hora que comencem a preguntar-nos si, donat el cas, haurem fet bé de decidir-ho així.