Charles Thomas va ser una de les figures del bàsquet més importants de Catalunya a finals dels anys 60 i durant la primera meitat de la dècada dels anys 70. El que el van poder veure jugar, primer a Badalona amb l'estimat club de Sant Josep i després al Barça, no han vist res igual. Una llegenda sempre impressiona més que una crònica periodística de l'època, però tothom coincidia: un atleta sense comparativa, un animal competitiu, una espècie de talent generacional que deixa els Estats Units i s'emmiralla amb Europa.
En una època en què el Reial Madrid era el club hegemònic, l'arribada de Thomas a Catalunya va ser una espècie de far en l'obscuritat. Però malgrat els seus grans anys, allà es va quedar. En una llegenda. Perquè Thomas va desaparèixer, gairebé ningú sense saber per què i després se'l va donar per mort. Sota aquesta impressionant premissa arrenca Temps Mort, el nou documental del català Félix Colomer Vallès -un dels narradors documentalistes de més prestigi en l'actualitat al nostre país- que intenta trobar respostes al llarg de la vida de Thomas.
Després que als anys 80 se'l donés per mort, un article sobre la vida va aterrar fins a Texas. Allà, una infermera d'una residència va veure que a Catalunya parlaven d'un dels seus pacients i deien que, evidentment, feia 40 anys que havia mort. I no era així. Colomer i Carlos Jiménez, guionista de l'obra, fan un viatge complet a través de la vida de l'estrella nord-americana i retrata el que era una vida d'estrella basquetbolística (amb la situació de l'època, finals del franquisme, era encara més pronunciada), intentant trobar el perquè va tirar la seva vida pel pedregar.
El documental, irregular en certes formes, aconsegueix connectar de manera directa amb l'espectador gràcies a una de les traces més característiques del documentalista: l'humanisme de les seves històries. Temps Mort podria haver incidit molt més en el context, en l'època, en ser encara més incisiu en buscar respostes per part dels protagonistes que desenvolupessin la infinitat de preguntes que s'estarà fent l'espectador. També hauria valgut la pena posicionar-se en el personatge, en els maltractaments contra la seva exdona o en el període de les drogues. No ho fa.
La força de molts dels testimonis aconsegueix fer créixer una història que s'arrepenja massa de les escenes ficcionades. Un servidor mai ha estat gaire seguidor d'aquesta mena de recurs documentalista a l'hora d'explicar històries en aquest gènere, però en cap cas és en detriment de Temps Mort, sinó una falta de valor afegit que podria haver atorgat encara més testimonis, altres recursos visuals o més imatges d'arxiu. La figura de Norman Carmichael, els excompanys de Thomas al Sant Josep, el Barça o el Manresa, o la família Ciurana, són claus per a una història que, de per si, ja és potent.
Però Colomer, Jiménez i companyia tenen la gran sort, virtut i talent d'haver acompanyat Charmichael fins a Texas per ser testimonis del moment clau de tota aquesta història. Per tot plegat, la visualització d'aquest documental és imperativa. Valorar les relacions humanes, entendre una figura d'estrella més enllà del bàsquet pels immensos errors del passat, comprendre el dol que arrossegarà per la vida fins al dia que es mori o ser conscient que hi haurà una gran quantitat de persones que no el vol veure, mantenir contacte o ni tan sols esmentar-lo (tot i saber que sí, que està viu), i molt pocs que l'acompanyaran en aquesta etapa tan miserable i solitària de la vida.
Estrenat amb tota una festa a la Sala Phenomena de Barcelona en ple DocsBarcelona, el documental ha rebut un escalf immens per part del públic i de la majoria de convidats a la seva estrena a Catalunya. L'ambient, carregat de nostàlgia, solemnitat i molta alçada -plena d'exjugadors de bàsquet i altres personalitats del sector d'aquest esport- ha estat el propici pel que es podrà veure a les sales de cinema a partir del 13 de juny i més tard a la plataforma 3Cat.
