Macarena Olona, que fou una de les cares més conegudes del Vox de Santiago Abascal, va obrir la caixa dels trons en afirmar que havia plorat d'emoció en veure un documental a Filmin. Pel que fos no feia referència a No Other Land, premiat amb l'Oscar i en el qual relata com els palestins de Cisjordània són expulsats pels jueus, ni tampoc parlava d'El silencio de otros, obra del 2018 reconeguda arreu del món en la qual es donava veu a les famílies que després de dècades seguien intentant trobar els seus familiars a les fosses comunes de Franco.
Ni parlar-ne. Olona, ara vers lliure de l'extrema dreta i molt propera a la Guàrdia Civil, plorava d'emoció amb Ícaro: la semana en llamas, una mena de videoclip pseudopropagandístic de pa sucat amb oli que dona veu a tot un conjunt d'agents de la policia espanyola, de la UIP, que van actuar durant la setmana de protestes per la sentència del procés al Tribunal Suprem la tardor de 2019.
Vist el documental, qui signa ha hagut de prendre una aspirina (no tenia res més fort a mà), una abraçada i seure durant una bona estona. És dolent en totes direccions. Primer de tot, en la narrativa. Ens presenten un conjunt de policies nacionals com si fossin els membres de la Creu Roja en un foc creuat en ple genocidi ètnic a Ruanda, com una espècie de personatges neutrals i gens polititzats que només venen a mantenir l'ordre públic "en un dels territoris" de l'Estat. L'enfocament és lamentable. No és propagandístic, perquè la propaganda intentaria convèncer algú que encara no està adherit a la causa. És masturbació audiovisual i bèl·lica per a un grup de policies que es volen representar a si mateixos com Els Últims de Filipines.
Un 'Pride' policial
En segon lloc, els protagonistes. En certs moments, els PUMA, un argot policial pseudomilitar que deu impressionar les àvies de Matalascañas, perquè aquí no, parlen com si haguessin protagonitzat una batuda contra els insurgents del Vietcong o haguessin penetrat en les línies enemigues dels soviètics en plena campanya als Urals. Però a més demostren una ignorància digna de persones que una suma de numerals bàsica els sortiria una lletra de l'abecedari xinès. "Feia molts anys que la Policia Nacional no intervenia en el tema d'ordre públic a Catalunya". Només amb aquesta frase ja podríem enviar la tauleta, la televisió, la pantalla o el mòbil amb el qual tinguem la desgràcia de consumir aquest documental i llançar-lo per la finestra.
Negar la major seria inconsistent per part de qui escriu aquestes línies: la fúria i les ganes d'aixecar-ho tot pels aires era palpable als carrers de Barcelona i de desenes de municipis del país. Els motius, però, no eren "ser independentistes" i "una sentència" i ja està. No col·locar context ni l'actuació de la mateixa UIP el 12 de setembre a la seu de la CUP, el 20 de setembre a la Conselleria d'Economia o l'1 d'octubre es mostra més que evident que aquesta peça audiovisual té el mateix de documental que els vídeos que graven els vostres nebots amb quatre anys i la càmera de l'Iphone del revés. No existeix cap mena de biaix en aquest documental perquè la intenció és clara: romantitzar els agents de la policia espanyola com si no tinguessin el monopoli de la violència i de la força en aquest Estat.
Dramatisme a dojo
En només vint minuts, la col·lecció de declaracions surrealistes ja et fa caure d'esquena. El PUMA 100, Juan Carlos Ruiz, de Madrid, exposa una situació com si fos un Navy SEAL actuant a l'Iraq: "Els que teníem davant no tenien cap mirament. Els era exactament igual qui i com estigués". Fa referència als moments de tensió, aldarulls i enfrontaments a l'aeroport del Prat. Ni les imatges, gravades per ells mateixos, corresponen realment al dramatisme de les seves paraules. Els miners a Astúries, les càrregues estudiantils per la Gran Via de Madrid o la batalla campal a Pozuelo de Alarcón del 2009 van ser encara més greus. Elena García Cedillo i Susana Alonso, responsables d'aquest despropòsit audiovisual, no van considerar fer cap mena d'apunt de context ni matís. A res.
Amb la batalla campal a Urquinaona ja se subscriuen al vehicle de Fast and Furious X i deixen anar tota la imaginació. "Era el Líban", diu un agent que possiblement no sabria col·locar ni Reus en un mapa. "Semblava un altre país", afirma un altre PUMA, pel simple fet d'anar amb els vehicles "trepitjant llambordes". Tots els vídeos gravats per centenars de persones, mitjans de comunicació i càmeres de seguretat de les seves actuacions, pel que fos, no han pogut entrar en aquesta meravella audiovisual que deixaria Leni Riefenstahl com una redactora de La Directa.
El tram final, on mostren com els agents de la policia tornen a les seves ciutats (Madrid, Vigo, València...), posen la cirereta en aquest pastís audiovisual construït amb fems i patriotisme ultranacionalista. És molt agosarat titllar la peça que encara es pot veure a Filmin de documental, perquè la intenció ni tan sols és propagandística. És un enaltiment cec a un cos policial (la UIP) que dos anys abans van marxar de Catalunya amb les porres tacades de sang i va tornar per continuar fent l'únic que sap fer quan la política ha fracassat. Un servidor va a comprar-se més aspirines, si em disculpen.
