Catalunya és una terra de passions. Algunes d'elles, inexplicables. La meteorologia, el motociclisme, les pulsions pel Barça, els castellers, el seny, la rauxa. Una que n'és transversal, però, és la gastronomia. Durant dècades, el país ha explicat al món a través de restaurants, plats, elaboracions pioneres, documentals i reportatges per què tenim els millors cuiners del planeta. Des de Ferran Adrià fins als germans Roca, passant per la Costa Brava fins a un racó de la part alta de Barcelona on apareix l'Àbac de Jordi Cruz. Molta ciència, molta tècnica, molta reivindicació. Faltava, però, certa mística. Faltava ficció. És aquí on apareix Gènesi i és aquí on el resultat mereix certa estrella Michelin.

La nova sèrie de 3Cat, presentada al Festival de Sant Sebastià i sota el segell de Minoria Absoluta, és una bafarada d'aire fresc a un panorama de ficció català on faltava certa reivindicació autòctona. La cala Montjoi de Roses va ser objecte d'una recerca pràcticament arqueològica i científica. Es buscaven les receptes, es feien preguntes, s'emmirallaven en les presentacions o es radiografiaven quants cuiners de renom mundial havien passat pels fogons d'El Bulli. Gènesi trenca amb aquesta premissa i s'endinsa en els budells del restaurant, esquinça la seva història i hi posa una mà narrativa. Hi col·loca certa màgia que només la ficció pot atorgar a un personatge que ja ha esdevingut llegenda.

Sense embuts: la sèrie funciona. I ja ha agradat. Té tots els ingredients per fer-ho: un gran repartiment (Miquel Fernández excel·leix en el punt just de creació del personatge de Ferran Adrià per evitar la paròdia i Ivan Massagué com a Juli Soler és d'una força descomunal), unes ubicacions excel·lents i una recreació plena de vida, sabors i sentits que traslladen l'espectador a la cuina o a la sala del restaurant. Barrejar-ho amb una història de creació pròpia per afegir-hi trames dramàtiques (aquí hi entren Mónica López i Joana Vilapuig) fa que la història gaudeixi d'una certa embranzida i no es quedi en una biografia plana. 

Gènesi podria haver caigut en un parany: l'autocomplaença. Elogiar Adrià i el seu entorn, aplaudir El Bulli sense embuts, col·locar la gastronomia catalana com la salvadora del planeta i tothom cap a casa. Doncs no. La sèrie no defuig de les polèmiques, no s'amaga rere una paret per evitar parlar de les acusacions de Santi Santamaria (un terratrèmol que encara té rèpliques avui dia) o com el govern francès pràcticament envaeix l'Empordà perquè Joël Robuchon va nomenar Adrià com el seu successor. 

Tampoc amaga com van construir Adrià i Soler el restaurant durant els primers anys, abans dels grans èxits internacionals (i fins i tot durant aquella etapa): una jerarquia militar, una tirania vertical i una incapacitat per respirar fora del restaurant. Feina, feina, feina. Un ecosistema laboral asfixiant, que Ferran Adrià sempre ha reconegut (però tampoc ha rebutjat del tot) i que va provocar que persones com Oriol Castro, Eduard Xatruch i Mateu Casañas, cuiners del Disfrutar -que van treballar a El Bulli i ja van ser considerats els millors del món- van decidir no repetir mai. L'estela del restaurant no és només positiva en la creativitat: també amaga cadàvers sota la catifa i Gènesi s'hi enfronta.

«Molts amants d'El Bulli, que no en són pocs, ja arrufen el nas davant la necessitat d'apuntar el fet que hi ha més càrrega dramàtica que no pas de radiografia. Recordem: és una sèrie de ficció, no un documental»

Un dels pecats de la sèrie és que no ho pot abraçar tot. El format dels capítols, la necessitat imperiosa de tirar endavant i el fet que sigui una minisèrie impedeix veure un retrat minuciós de tots aquells talents que van passar pel restaurant en les seves dècades d'història. Molts amants d'El Bulli, que no en són pocs, ja arrufen el nas davant la necessitat d'apuntar el fet que hi ha més càrrega dramàtica que no pas de radiografia. Recordem: és una sèrie de ficció, no un documental. Per a l'espectador mitjà, que és la gran majoria, la sèrie li funcionarà. I agradarà a aquells que superin l'escull del personatge de Ferran Adrià (també el fet que Albert Adrià l'interpreti Carlos Cuevas, una decisió peculiar) i vulguin gaudir de la teatralització de la que va ser la cuina més important del nostre país.

Catalunya, però, se'n ressentirà com a marca. Malgrat que la sèrie tingui com a punt de partida reverenciar i ficcionar una revolució culinària com la que va sorgir al nostre país, el segell Catalunya apareix poc. La Costa Brava no és una illa paradisíaca enmig del Carib de la qual no se'n pot estirar una arrel. Tampoc fa faltar col·locar una senyera cada vint minuts al pla ni tampoc riure les gràcies als nacionalismes més barats, però els catalans (com n'escrivia Oriol March en una de les seves opinions) no anem sobrats de reivindicacions pròpies. La cuina i els nostres cuiners n'és una. Reivindiquem-la, encara que sigui a través d'una ficció. I més que en uns mesos farà el salt internacional a través de Netflix.