L'èxit fulgurant de Sirât ha col·locat el cinema català en el centre de la mirada internacional, però darrere d'aquesta fita hi ha la feina incansable de professionals com l'Andrea Queralt. Nascuda a Alcanar i establerta a París, on desenvolupa la seva carrera com a guionista i productora a la prestigiosa firma 4A4, Queralt ha estat una peça clau en el trajecte d'una pel·lícula que no deixa de trencar barreres. Des de la seva aclamada estrena al Festival de Cannes fins a la nit històrica dels premis Gaudí, on va arrasar amb vuit guardons, el film s'ha convertit en un autèntic fenomen cultural.
En aquesta conversa, l'Andrea ens obre les portes de la seva realitat a la capital francesa per explicar-nos com s'està vivint aquest moment dolç des de dins de l'equip. Amb la vista ja posada en la cursa cap als Oscars, la productora ebrenca reflexiona sobre l'impacte global d'una història que, malgrat el seu caràcter universal, manté les arrels ben fermes. És el relat d'un viatge vertiginós que uneix el talent local amb la indústria més exigent del món, consolidant Sirât com una de les produccions més rellevants del cinema contemporani recent.
Com és per a tu i per a tot l’equip aquest moment?
És tan intens que no tens la capacitat de mirar-ho des de fora; simplement t’ocupes de totes les gestions que implica. Estem en ple temporal i l’Oliver Laxe és qui el capitaneja, marcant el tempo d’una promoció que ara passa pels Estats Units amb una repercussió internacional boja que mai havíem anticipat.
Quines expectatives teniu de cara als Oscars i quina rellevància doneu a aquests guardons?
Ningú s’esperava això; no estava en els plans fer una pel·lícula per anar als Oscars. Quan la distribuïdora Neon va comprar la pel·lícula als Estats Units, vam començar a anticipar aquest horitzó, però sentim que ja hem guanyat: que una proposta amb aquesta radicalitat trobi lloc en un espai tan conservador i mainstream ja és un premi. Som realistes, la competició és molt forta, però el premi ja és anar-hi i gaudir-ho.
Com t’arriba Sirat i què va provocar en tu aquella història inicialment?
Tot va començar fa deu anys. Recordo l’estupefacció en llegir el primer fragment i l’energia de voler llançar-nos a una aventura que no havíem vist mai a la pantalla. A la meva productora ens guia acompanyar processos creatius innovadors i arriscats que boicotegen la zona de confort del cinema burgès contemporani.
En aquests deu anys, quins han estat els principals reptes per posar en marxa una producció així?
El material era "explosiu", si em permeteu l'expressió, i l’estructura industrial no t’acull amb els braços oberts amb propostes així. Vam haver de fer molta estratègia a llarg termini; per exemple, vam fer abans O Que Arde per consolidar la figura de l’Oliver i guanyar legitimitat. També vam haver de canviar de ruta: inicialment havia de ser una producció francesa, però el seu sistema ens posava més obstacles que l’espanyol, on les facilitats per a propostes radicals s'havien multiplicat.
Com definiries el teu paper com a productora en aquest procés tan llarg?
És una feina difícil de definir que implica estar en moltes fases. Des de l’acompanyament artístic en el desenvolupament del guió i el muntatge, fins a la part més tècnica de buscar finançament i la fase final de promoció i distribució. El repte principal va ser preservar la singularitat de la pel·lícula davant de comissions que tenen "al·lèrgia" a certes propostes radicals que en paper semblen molt dures.
La història es desenvolupa en un ambient de raves. Què vau buscar en el càsting per aconseguir aquest realisme?
El càsting va ser molt poc ortodox: vam comprar una furgoneta i vam enviar una col·laboradora d'Oliver a recórrer raves durant mesos buscant cares i gravant vídeos amb el mòbil de manera orgànica. Volíem un retrat honest, sense jutjar el col·lectiu, i molts actors són realment ravers.
Més enllà de l'estètica, la pel·lícula aborda temes com la mort i l'espiritualitat de forma frontal. És aquest el tret que la fa singular?
Sí, vivim en una societat tanatofòbica que no parla mai de la mort i té aquest tema com un tabú, malgrat que ens bombardegen amb imatges de mort cada dia. La pel·lícula intenta afrontar aquest tabú cara a cara, una necessitat que es va fer més evident després de la pandèmia.
Creus que Sirat demostra que una proposta radical pot arribar a un mercat ampli i dinamitar la idea de cinema comercial?
L’Oliver sempre deia que volia fer una pel·lícula popular i nosaltres no el creiem, però ha tingut raó. El ressò mundial i l'apropiació de la pel·lícula per part de la cultura popular demostren que el públic vol veure històries diferents. Fins i tot finançadors francesos que van ser escèptics ara reconeixen que no havien valorat el potencial de la proposta.
Tu de ben menuda vas sentir una pulsió molt precoç pel cinema, què t'ha donat fins ara?
M’ha donat moltes sorpreses i el carburant per continuar lluitant per produir pel·lícules singulars. Quan mires enrere i veus el sentit de tot l'esforç i la passió, et sents molt gratificada.
Tenint en compte que heu gestat Sirat durant deu anys, deveu tenir ja algun altre projecte a llarg termini entre mans...
I sí, ja comencem a parlar d'un nou projecte; no serà Sirat 2, però sí una proposta bastant exigent. Tot està per escriure, però estem il·lusionats.
