Allà comença tot, amb les ganes d’un equip motivat, amb una il·lusió enorme per inventar, per ser diferents, per crear una nova ràdio i per trobar un so nou. I al capdavant hi havia l’Eugeni Sallent. La ràdio queda orfe, no només RAC1. Qui ha mort és algú que va construir l’engranatge per fer-la evolucionar.
L'invent de RAC1 té un pare, l'Albert Rubio, però sobretot una mare que és qui portava el dia a dia, l'Eugeni. Ell posa els fonaments que 26 anys després són tan sòlids. La ràdio ha de ser la vida, ha de tenir un llenguatge com parlem a casa, que fugi de paraules que pocs entenen, una ràdio que es converteixi en un més de la família. Totes aquestes reflexions les aprenem amb ell i tot es resumia en un concepte: el to. El to ho és tot a la ràdio i necessitàvem crear un nou to, molt més proper. RAC1 havia de ser l’amic, no podia ser el forà que dona lliçons. RAC1 havia d’aterrar a casa de tothom i si s’aconsegueix és pel seu mestratge.
L’Eugeni era visionari, anava dos passos per davant, sempre! Era capaç d’anticipar escenaris impensables. Somiador? També, però amb els peus a terra. Planificador? Molt. Si tot això ho posem en un despatx amb un director que tenia 37 anys quan l’invent de RAC1 pren forma, tot acaba esclatant i arriba un lideratge que era impensable deu anys enrere.
Els elogis avui són per ell, perquè no hi és, però ell reivindicava la necessitat de fer equip. És ell qui crea aquell equip amb en Xavi Bosch, l'Albert Om, el Joan Maria Pou, Jordi Beltran i Albert Vinyoli, en Toni Soler, el Queco Novell i en Manel Lucas, la Núria Ferré, en Lluís Cuevas o en Santi Villas. D'allà en surt L'hora del pati, el Cafè Baviera, el Minoria Absoluta i després l’evolució arriba amb Jordi Basté, Toni Clapés i Xavi Bundó. I l'Eugeni Sallent marxa quan hi ha la feina feta.
Ell és qui fa el salt evolutiu de la ràdio a Catalunya, qui l’adapta a la nova generació que busca immediatesa, qui troba el ritme per crear una ràdio molt més amena en una era de xarxes socials que conviuen amb les ones. Tot són bones paraules, mai va cridar, sempre va escoltar, sempre va liderar i va saber fer que tothom col·laborés.
Sempre va actuar amb una discreció que era una lliçó per tothom. Quin greu haver d’escriure d'ell precisament perquè ara ha mort i el càncer ha estat implacable després de tants anys de lluita. La nostra feia és mantenir viu el teu record. Ho hem fet en vida quan ja no eres director i et continuarem reivindicant fins al nostre final.
