16 de març de 2026

Cerca Search | Subscriu-t'hi Newsletter |

ara mateix

10:30

ara mateix

Indústria audiovisual

CRÍTICA

Uns Oscars descafeïnats passen de puntetes per la guerra i ho aposten tot a les emocions i al «triomf» del cinema

"One Battle After Another" de Paul Thomas Anderson surt victoriosa d'una 98a edició dels Premis de Hollywood marcats per la falta de contingut polític i uns discursos amb nul·la transcendència cap al públic

  • Jimmy Kimmel i Javier Bardem, protagonistes als Oscars 2026 -

ARA A PORTADA

Publicat el 16 de març de 2026 a les 04:21
Actualitzat el 16 de març de 2026 a les 04:32

Els Oscars de 2026 no passaran a la història com una de les cerimònies més reivindicatives i punyents de tots els temps. Tot el contrari. Els premis de Hollywood han apostat de valent per una gala televisiva marcada pel gran any de cinema de la darrera temporada i per un conjunt d'apostes emotives que han aconseguit captivar el públic -com es destaca a les xarxes-, deixant enrere la violència, la confrontació i els problemes que arrosseguen els Estats Units. La guerra actual contra l'Iran ha passat completament desapercebuda en una de les últimes cerimònies que veurem per televisió: el 2029, els Oscars passaran a YouTube. Un fet que sí que ha tingut ressò durant la gala.

Conan O'Brien, recordat per molts com un dels còmics i presentadors de late night shows més incisius del panorama de la televisió per cable, ha decidit fer de mestre de cerimònies d'una gala amb una gran manca de sabor i substància.

En un escenari on la matèria primera podria haver estat molt sucosa, el presentador ha decidit apostar per un parell d'acudits que podrien haver semblat agitadors a l'inici de la gala si no haguéssim sabut que acabaríem tenint la sensació d'haver vist un conjunt de moments anodins. El mateix O'Brien ha fet una advertència en el monòleg inicial: "Podríem ser una mica polítics aquesta nit. Per això tenim una altra gala paral·lela presentada per Kid Rock", ha fet broma. Res més lluny de la veritat.

Encara que ha tingut temps per retre homenatge a totes les grans pel·lícules de la temporada a través de Weapons i enviar un dard a Netflix, amb un Ted Sarandos rient de valent davant de càmera, O'Brien ha sabut collar de valent Amazon (perquè no ha rebut cap nominació) i ha marcat el possible to de la cerimònia amb una broma contra els pedòfils.

"No hi ha cap nominat del Regne Unit aquest any perquè ells sí saben detenir els seus pedòfils", ha deixat anar el còmic, amb una sonora rialla d'incomoditat per part del públic. Ha hagut d'arribar Jimmy Kimmel, en la categoria de Documentals, per ser el primer, després d'hora i mitja, en esmentar la Casa Blanca. Cap persona, però, ha tingut el valor de dir dues paraules: Donald Trump. 

El pòsit inicial ha estat, però, el de l'amor i les emocions. Un Conan O'Brien que ha volgut tancar el seu monòleg parlant de la multiculturalitat, de la diversitat lingüística (amb acudit inclòs en castellà), de l'entesa, la resiliència i els valors de la diversitat. Ara bé, en termes televisius, la seva broma sobre YouTube i els anuncis de cara el 2029 han xocat de valent amb els espectadors que han gaudit de més pauses publicitàries que discursos amb certa transcendència. 

Discursos en contra de les intel·ligències artificials o contra la manca d'atenció del públic actual, que sempre està amb el mòbil a casa veient pel·lícules, han estat les últimes pinzellades d'humor d'una gala que ha virat de manera clara cap al costat de l'emotivitat. Les actuacions musicals han estat bones, però no inoblidables. Miles Caton donava la benvinguda a la festa de Sinners amb una gran posada en escena que, hora i mitja més tard, ha culminat el k-pop de Demon Hunters. Ara bé, el millor de la 98a edició dels Premis Oscar ha estat, sense cap mena de dubte, l'homenatge a les persones destacades del cinema que han perdut la vida.

L'In Memoriam de Hollywood d'enguany ha estat per a emmarcar. Billy Cristal, fent homenatge a la filmografia de Rob Reiner i acompanyat després de molts dels intèrprets que han format part de la seva llarga llista de pel·lícules, ha fet remoure les entranyes dels assistents i del públic a casa seva. Semblava un moment només per a Reiner, però Rachel McAdams ha tingut temps per parlar de Diane Keaton i Barbra Streisand, amb cançó improvisada inclosa, en favor de Robert Redford. Tot i l'emotivitat del moment, sempre queda el dubte per què aquests tres gegants de Hollywood han rebut un homenatge així i ha quedat fora, per exemple, Robert Duvall o Val Kilmer. 

Sense política per part dels americans: silenci sepulcral sota l'ombra de Trump

El control de la Comissió Federal de Comunicacions (FCC, sigles en anglès) contra les cadenes nord-americanes deu escanyar de valent, perquè és una de les cerimònies amb menys càrrega política dels últims anys. Jimmy Kimmel, qui ha estat víctima d'aquesta comissió i del seu líder, Brendan Carr, ha estat l'únic nord-americà que ha posat sobre la taula la guerra i la censura. Ha fet una contundent broma sobre la falta de llibertat d'expressió comparant Corea del Nord amb la cadena CBS (per acomiadar Stephen Colbert a finals de temporada) i ha estat l'únic en anomenar la Casa Blanca, fent un acudit sobre sabates.

Qui ha estat l'únic protagonista en parlar amb cara i ulls dels conflictes que impacten ara mateix al món? Javier Bardem, qui ja ha brillat a la catifa vermella amb el seu pin en contra de la guerra. En arribar a l'escenari per presentar el guardó a Millor Pel·lícula Internacional al costat de Priyanka Chopra, ha dit: "No a la guerra i Palestina lliure". Amb un somriure, ha donat pas als nominats de la seva categoria.

El primer de tots en dir alguna cosa sobre la situació bèl·lica al planeta ha estat Pavel Ilych Talankin, protagonista del documental Mr. Nobody Against Putin (que precisament ha guanyat Millor Documental). En rus, un fet irònic de per si, ha obert la llauna en confrontar els poders polítics opressors i aquells que ha demanat "aturar totes les guerres". L'únic, fins al final de la gala, que s'ha sumat a aquesta mena de discursos ha estat Joachim Trier (Sentimental Value) per demanar que els polítics "adults" han de "protegir els infants" i aquells que no ho facin, "no han de ser votats".

Decepció majúscula per no escoltar cap mena de discurs polític per part d'un Paul Thomas Anderson que, precisament, guanya guardons enguany gràcies a una pel·lícula que parla de revolucions i revolucionaris, ni tampoc per part de Ryan Coogler o Michael B. Jordan, amb posicionaments en altres àmbits molt contundents pel que fa als drets civils, els afroamericans o la violència als EUA. Autumn Durald Arkapaw ha recreat el moment de Frances McDormand en demanar que totes les dones a la sala es posessin a peu dret per acompanyar-la en el moment de rebre el guardó. Per acabar-ho d'adobar, les úniques dues topinades de la gala són el tall visceral contra els guanyadors a Millor Cançó, apagant-los el micro i marxant a publicitat, o O'Brien entrant abans d'hora i interrompent un discurs.

Els Oscars s'apropen al seu centenari amb una avantpenúltima gala a la televisió que serà oblidada l'endemà: grisa, sense gaire substància i només mantinguda pel grandíssim nivell cinematogràfic del 2025. Les urpes polítiques de la Casa Blanca de Donald Trump han aconseguit acovardir un sector com el de Hollywood que ha preferit celebrar entre glamur i aplaudiments un gran any de pel·lícules mentre el seu país està en guerra, la seva indústria audiovisual és assetjada pel poder polític i el cinema del seu país és vampiritzat per empreses com la Paramount, absorbides pel moviment MAGA. Nit agredolça: les pel·lícules són més vives que mai mentre els Oscars es mantenen com les estatuetes, daurades però immòbils. 

Et pot interessar