"Si disminueix l'ús del català entre els joves, és degut entre altres raons al fet que els referents que monopolitzen les seves interaccions s'expressen en un altre idioma"

Per David Vidal

Mai una condició necessària per tirar endavant uns pressupostos havia tingut tant a veure amb el món de la tele. A finals d'octubre ERC arribava a un acord amb el govern espanyol per tal de protegir les llengües cooficials en la nova norma sobre l'audiovisual. Aquesta normativa, que encara no s'ha materialitzat, preveu fixar quotes de llengua catalana en l'oferta de les plataformes de pagament. Molts han titllat aquest acord de ridícul, d'engrunes polítiques que no justifiquen el suport dels catalans al govern de Sánchez. Per exemple, Clara Ponsatí, ha dit que se sent estafada, que el Netflix en català no creu que sigui motiu suficient per a exiliar-se… No sé si serà suficient, però està clar que ara mateix és necessari.

"Els nous ídols ja no són La Ruinosa o Son Gohan, ara ocupen cadires de gamers o estudien a Las Encinas International School"

Més enllà d'exilis i pressupostos, és evident que hi ha certa correlació entre els mitjans audiovisuals i els usos de les llengües. Si disminueix l'ús del català entre els joves, és degut entre altres raons al fet que els referents que monopolitzen les seves interaccions s'expressen en un altre idioma. Els nous ídols ja no són La Ruinosa o Son Gohan, ara ocupen cadires de gamers o estudien a 'Las Encinas International School'. Sempre ha existit la influència espanyola en la nostra iconografia popular, el problema és que ara la presencia catalana en la cultura pop televisiva és pràcticament inexistent. Sort en tenim del TN i l'Àngels de les alpaques.

Si fa vint anys tot el tema idiomàtic en els mitjans estava determinat pràcticament pel paper que hi jugava TV3, actualment el pastís té molts més actors sobre els qui repartir responsabilitats. Ja no val allò de dir que el català corre perill d'ençà que el 'Club Super 3' va deixar de ser un referent entre els nens catalans, que també, ara cal assenyalar a altres culpables i mirar cap a un mateix per assumir responsabilitats compartides.

Tots som una mica culpables de la devaluació del català. I és que l'arribada de Netflix o HBO van fer saltar pels aires el model de l'audiovisual que prevalia a Catalunya. I tot això amb el nostre beneplàcit. Vam fer un pacte amb el diable molt propi del sistema capitalista: per gaudir de la falsa sensació de llibertat d'escollir el quan i el com vèiem les coses vam reduir la televisió a una mera experiència individualista. I escolta, tot això de poder escollir està molt bé, com diria Díaz Ayuso, llibertat per davant de tot. Però és com tot, com el Halloween que s'acaba menjant la castanyada o les botigues de roba que van desapareixent de les ciutats per culpa de la compra online, és el món que anem construint en funció de les decisions que prenem en el nostre dia a dia.

"Si hem de culpar a TV3 d'alguna cosa, és en haver abandonat al públic juvenil i infantil, pensant únicament en la seva gran base d'espectadors sèniors"

Les plataformes s'estan menjant la possibilitat de fer de la televisió una experiència compartida. La tele és un element cultural que actua com a eix integrador d'un idioma. Com que ja no podem tornar al model televisiu dels 90, ara toca legislar o deixar de pregonar les bondats del sistema audiovisual actual.

La televisió tradicional encara té molt a dir en la difusió del català, encara és de llarg, el mitjà més consumit. Els joves també veuen la televisió generalista, són menys, però encara n'hi ha que aguanten. Si hem de culpar a TV3 d'alguna cosa en la devaluació del català, és en haver abandonat al públic juvenil i infantil en els seus continguts, pensant únicament en la seva gran base d'espectadors sèniors. Però el seu compromís amb el català ha estat impecable durant tots els seus anys de història.