Soc i seré, el nou concurs de TV3, aterra al canal amb l’ambició de convertir-se en aparador de cultura, llengua, símbols i tradicions catalanes. I el que tinc més clar ara mateix, després de mirar, sentir i pensar els dos primers capítols de Soc i seré, és que és igual d’important la realitat, que com s’explica la realitat.

Els concursants provinents d'arreu del país i les proves –que abracen des de la geografia fins a la música o la gastronomia– reflecteixen la riquesa de Catalunya: la seva gent, accents, paisatges, costums. És un bon puzle de país. La posada en escena, coral i amb proves multitudinàries al castell d’Hostalric, transmet un aire col·lectiu i èpic, i la realització aprofita l’espectacularitat de l’espai i juga amb la força simbòlica de la cultura catalana. Els presentadors, Júlia Bonjoch i Àngel Llàcer, defensen la proposta de manera genuïna –i si no és així, la feina està ben feta, perquè ho sembla–, i fan que la tensió llisqui alegrement. Llàcer domina el relat i aconsegueix implicar emocionalment el públic, especialment després del seu retorn a les pantalles i escenaris. Sorprèn, però, que l’actriu de Cardedeu parli en català occidental. Fent una cerca de pocs minuts a internet, es pot comprovar que les aparicions a mitjans, videobook i escenaris les fa en català central. ¿Està actuant una variant dialectal? ¿Potser és el dialecte d’algun familiar amb qui ha crescut i ha adoptat a favor de la representativitat al programa? En el primer cas, seria la metàfora perfecta que condensa la sensació de fons constant al programa: que la catalanitat és una cosa que s’actua més que s’és.

Com tot concurs, Soc i seré té un premi: 20.000 euros per a un sol guanyador. I què ha d’aconseguir, aquest guanyador? Ser la persona que “més coses sap de Catalunya”. Ja d’entrada, sorgeix la primera pregunta: què implica, ser “qui més coses sap de Catalunya?” Ser qui millor coneix les regles d’ús dels pronoms febles? Ser qui ha memoritzat més receptes tradicionals? Saber-se la lletra de totes les cançons de Sau? Aquí apareix el que detecto com un problema de fons del programa: basar la catalanitat en el coneixement, i no en l’experiència. En l’enumeració, i no en el sentiment. Quantificar la catalanitat. Al final del dia, però, un concurs és un format resultadista, que no és el més compatible amb la profunditat. Com a mínim si se sosté sobre un gran tema com el que fa de fil conductor: la catalanitat. Potser és que el tema es mereix un altre format, amb més espai, amb menys pressa, i amb més cura. Però si comprem que Soc i seré és només un concurs, restar-li pes definitori em sembla una concessió justa, tot i que contradictòria: el tema de fons que es vol reivindicar en surt perjudicat, banalitzat, reduït a preguntes del Trivial.

El format es dispara un tret al peu perquè, prova rere prova, es demostra a ell mateix que passar o no les proves –sovint arcaiques– no té gaire a veure amb ser més o menys català. Si aquesta era la intenció, l’enhorabona. Però em sembla que és resultat d’una idea mal plantejada que els concursants acaben salvant, explicant al programa el que el programa no ha entès. Al segon capítol, per exemple, es demana als concursants que emparellin gegants, i la majoria fan servir la intuïció i no la catalanitat per aconseguir-ho –com bé expliquen. El dictat que es proposa està ple de tecnicismes botànics, fet que no mesura la correcció lingüística o la catalanitat dels concursants, sinó els coneixements de botànica. El que s’entén del dictat és que els participants no coneixen moltes plantes, no que no siguin "molt" catalans. Tal com va sentenciar un dels concursants: "el dictat és de malparits". Gràcies als participants per desmentir les falses hipòtesis que les proves intenten imposar-los.

📣 Si ets bo en reptes lingüístics sota pressió i coneixes amb profunditat el món geganter, posa’t a prova al segon episodi del concurs “Soc i seré”

▪️Dimecres, a les 22.05
A la plataforma 3Cat i a 📺 TV3#SocISeré3Cat pic.twitter.com/OEAVfyz629

— 3Cat (@som3cat) May 21, 2025

Afortunadament, l'execució és una mica millor que el plantejament, però no resta que faci del programa una oportunitat i un risc alhora. D’una banda, recorda pilars, referents i estructures de la catalanitat; de l’altra, cau en la temptació de fossilitzar-la, convertint-la en una imatge de pessebre, com si la catalanitat fos un animal extingit o una relíquia de museu. Malauradament, aquest perill de "dinosauritzar" la catalanitat, de convertir-la en una gàbia de referents literaris i tòpics, sobrevola tot el format. El guió dels presentadors està farcit de dites, refranys o frases icòniques com el "bona nit, malparits!" de Sopa de Cabra, entre d’altres. Les aparicions d’Elena Gadel al primer capítol o d’Espartac Peran al segon, fan de pont present-passat de l’star system. Tot i que tot plegat és un recordatori del que tenim, necessari per a qualsevol cultura, els dos primers capítols de Soc i seré semblen més una classe d’història que una proposta viva i projectada cap al futur, tal com s’esperaria llegint el títol del programa quan conjuga el verb "ser" en present i futur.

Seny vs rauxa: joc o autoodi?

Apunt positiu: al llarg del programa van descobrint alguns coneixements que no tothom té. L’encarregada d’oferir-los és l’Alba Segarra, veu alegre de Ponent, molt agraïda de sentir després del centralisme històric en els presentadors tevetresencs. L’Alba aporta la part d’informació i història, i això sempre em sembla beneficial –alimenta la memòria i l'autoestima. Però em dol comprovar que el plantejament del programa no està a l’altura de les intencions que, de manera naïf o esperançada, li intueixo: s’assembla més a una bibliografia d’institut que a una aproximació contemporània a la catalanitat. La sensació general és que, més que jugar amb la catalanitat, la repassa, com si fos una assignatura pendent. El passat és fonamental perquè condiciona la manera com encarem el present i el futur, però quedar-se encallat en la repetició ritual de referents, sense reelaboració ni collita pròpia, pot ser un símptoma d’inseguretat col·lectiva. La manca d’audàcia per escapar dels clixés demostra aquesta inseguretat: sembla que no s’atreveixin a definir la catalanitat si no és a través del que ens van explicar a Literatura Catalana a primer de batxillerat. Citar Mercè Rodoreda o Francesc Macià fa passar la cultura catalana per un exercici de nostàlgia, i els grans noms del passat probablement s’enfadarien de saber-se només citats, com si la seva obra fos un recurs per tapar la manca de creativitat, personalitat i insurrecció actuals.

Pel que fa a la dinàmica del concurs, divideix els participants en dos grans equips, "Seny" i "Rauxa" –que al segon capítol canvia a "Toni" i "Cruanyes" per afegir una mica de contemporaneïtat entre tant símbol del passat. Una dicotomia clàssica que, tot i que connecta amb l’espectador –“soc més seny o més rauxa?”–, cau en la paradoxa: ¿estem jugant amb nosaltres mateixos, autoparodiant-nos, o estem construint la nova catalanitat a través de l’autodegradació? La dicotomia dels noms serveix d’exemple de simplificació als mitjans: tot sovint, redueixen la riquesa de matisos que configuren la identitat catalana en l’intent de difondre-la o mostrar-la en pantalla. Perquè la complexitat d’una identitat definida s’aconsegueix, paradoxalment, amb la capacitat de sostenir pluralitat, contradiccions i ambivalències. Però infantilitzar el públic simplificant-li la realitat és un mal vici habitual en l’audiovisual, i el sentimentalisme és difícil d’esquivar un cop t’aconsegueixen tocar la fibra. En aquesta línia, el programa vol reflectir les tradicions del país, però sovint cau en una representació massa folklòrica. La selecció musical –amb El Virolai o El cant de la senyera al primer capítol– crea una atmosfera emocionant de sentiment compartit, però el risc d’aquesta tria és que perpetua una visió superficial de la catalanitat.

@som3cat El Virolai dels Seny ens ha posat a tots la pell de gallina 🥹 El moment més emotiu del primer #SocISeré3Cat ✨ #estiktokat #tiktokencatalà #Català #angelllacer #programa #premis #virolai ♬ original sound - 3Cat

El punt a favor és la intenció de conèixer les persones coneixent el país, i viceversa. La gent aterra el símbol a l’àmbit tangible i de la varietat. En Genís, un dels concursants, etziba "no sé absolutament res sobre els gegants" a la prova on els ha d’emparellar. I ho diu sense deixar de ser català. Hi ha concursants que comenten les seves experiències d’aprenentatge de la llengua –menció clàssica i habitual a Bola de Drac–, i algú que s’autoanomena "digna successora de Pompeu Fabra". La Pilar, una concursant d’edat més avançada, marxa feliç quan veu que el jovent que deixa enrere se sent tan català. Tots són igual de catalans, malgrat les diferències entre ells, perquè tots tenen una cosa en comú: són catalanoparlants, se senten catalans, i s’han interessat a conèixer els pilars de la cultura. I això s’entén gràcies als concursants, i no al programa.

Representació, pedagogia i autoestima col·lectiva

Soc i seré juga amb la competició, però té el potencial de socialitzar coneixements i fer entendre que part de la cultura catalana és el patrimoni que batega. El format lúdic crea espais de trobada i permet que les persones, concursants i espectadors, se sentin part d’un col·lectiu. Potser és el que més em commou del format, i en aquest context, combat la tendència a perpetuar l’autoodi, la dispersió i la baixa autoestima que sovint veiem i denunciem en altres formats o programes. Ara bé, quan la televisió pública es conforma amb una representació de grans símbols coneguts com a nexe d’unió, em pregunto: a qui va dirigit el programa? ¿A qui ja sent la catalanitat? ¿O potser pretén despertar-la a qui la té adormida? ¿S’estan intentan explicar a ells mateixos la catalanitat, descobrint-la en el procés de crear el programa? ¿És un altre programa amb voluntat autoafirmativa que acaba convertit en material audiovisual per a instituts? 

Sento que les definicions de catalanitat que sorgeixen de les institucions –mitjans, música de l’esfera mainstream, partits polítics– acaben sent consumides per nens, estudiants, o adults emocionalment immadurs; perquè sovint qui intenta ser o explicar el país és o només seny, o només rauxa –per tant, immadur– davant d’una nació que necessita un híbrid de les dues: la maduresa. A Sóc i seré li costa sostenir seny i rauxa alhora –per això els separa simbòlicament en equips–, perquè equipara la maduresa identitària a l’emmagatzematge d’informació: un equívoc irònicament immadur. El programa no recull la dimensió diversa i allunyada dels grans símbols i els àmbits institucionals: aproparia una realitat més real si furgués entre les coses petites que, juntament amb els pilars fundacionals que el programa sí que retrata, també formen part del patrimoni col·lectiu català, la seva història i present. És tan català el massís de Montserrat com la cooperativa que impulsa la vida cultural al barri. Símbols, sí, però teixit i motors, també.

Érem i … som? Serem?

Sembla que “Soc i seré” no comprèn que si només ens reconeixem en el que vam ser, correm el risc d’entrar en una neurosi històrica que ens impedeix crear, créixer i solidificar-nos, especialment en un context d’opressió com el de la nació catalana. La idealització del passat és un fre pel futur. En aquest sentit, el programa esdevé un consol històric que no fa el pas següent d’obrir camins per a la projecció cap endavant. El concurs hauria d’oferir l’oportunitat de recuperar el passat per mirar-lo als ulls i dir-li "vas ser aquí", reconeixent-lo i celebrant-lo, però també per dir “som el mateix, i ara també fem i som altres coses”. Pateixo perquè el programa es limiti a la commemoració i no acabi d’esdevenir un espai on la cultura d’on vam néixer pugui ser valorada, però també deixi espai per a descobrir els petits motors a l’ombra, i per plantar i admirar altres llavors. Només així, combinant el reconeixement dels orígens amb la capacitat de veure el present i el futur possibles, una societat pot mantenir-se dinàmica, no estàtica. 

Fora bo que la televisió pública no només ens recordi d’on venim, sinó que ens ajudi a descobrir qui podem arribar a ser. I això és el que he trobat a faltar durant el visionament del primer i el segon capítol. Totes les cultures tenen folklore, però no es defineixen pel grau de coneixement d’aquest, sinó per l’entesa col·lectiva que va existir, va ser important i cal conservar-lo, i que, ara, també tenen present. Soc i seré té a les mans una oportunitat necessària i estimulant, però no l’acaba d’esprémer. Com a mínim, no encara. El present és passat, present i futur alhora, i oblidar-ho ens duu a sobreestimar el passat i a infravalorar el futur. I a mi, ara com ara, Soc i seré m’ha deixat regust de “Érem”.