Per David Broc
El segon programa especial "Rocío, contar la verdad para seguir viva", emès ahir a Telecinco, va obtenir un 27.4 % de share a Espanya. Amb l'efecte sorpresa i impacte del primer ja dissipats, el contingut del que va veure ahir es va centrar en l'evolució de la relació sentimental entre Rocío Carrasco i Antonio David Flores en un relat potser menys impactant que el da fa uns dies que explicava les primeres infidelitats i els primers símptomes de violència psicològica de l'ex Guàrdia Civil així com escenes concretes de la seva convivència. No va tenir la força de l'estrena, però segurament més espectadores s'hi van sentir identificades o s'hi van veure reflectides perquè es tractava d'experiències que formen part del dia a dia de milers de dones i que ajuden a definir i posar en context el perfil del maltractador.
El més sorprenent d'ahir, però, va ser la presència de Kiko Hernández a plató, que va despertar tota mena de comentaris i crítiques a Twitter. En el sobtat rentat d’imatge que "Sálvame" s'ha dedicat a orquestrar aquesta setmana aprofitant el vent favorable d'audiència que va generar l'emissió dels dos primers capítols de la sèrie documental, la presència de Kiko no s'ha acabat d'entendre. L'hemeroteca va treure fum ahir amb desenes de vídeos circulant per les xarxes socials en què el col·laborador vexava sense cap mena de mirament a Sonia Arenas, Yola Berrocal o Maria Lapiedra. Són moments molt recordats de "Crónicas Marcianas" o "Sálvame" que ara serien difícils de reproduir i que xoquen frontalment amb el discurs que Hernández ha verbalitzat aquesta setmana. El problema no és la contradicció entre el passat i present, que en un pla més general vindria a ser un reflex acurat de com intenta evolucionar la societat, sinó el fet de convertir Kiko Hernández, o qualsevol dels col·laboradors del programa, o fins i tot el propi programa, en icona o emblema de la lluita feminista o de la denúncia contra el maltractament. I aquí és on entrem en un debat de caire televisiu del que en seguirem parlant els propers dies i fins i tot setmanes.
És evident que "Sálvame" té la capacitat d'arribar a més gent, i en especial dones, el seu target majoritari, que altres programes diguem-ne més seriosos, creïbles i rigorosos. Tampoc em sorprendria que s'hagin produït més denúncies per violència de gènere al març que en mesos anteriors. I des del punt de vista televisiu resulta interessant que l'espai li estigui donant voltes al seu format, amb un canvi notori en la rotació de col·laboradors, amb la presència ja habitual de veus autoritzades i expertes en el tema i amb un reajustament de continguts. El problema és que l'espectador intueix que la revolució no està justificada pels maltractaments o la violència masclista en sí mateixa, sinó senzillament pel fet de tenir l'exclusiva de Rocío Carrasco. Abans no volia parlar i ara sí. Tan fàcil com això. I que tot s'ha produït de sobte, sense fer cap mena d’autocrítica, sense posar en context tot el que havia passat al seu plató abans del dia D, com si no s'hagués jugat a favor d'Antonio David quan convenia o com si no s'hagués entrevistat Ernesto Neyra tot i les acusacions de maltractament que sempre l'han acompanyat. Només cal recordar que el programa ja s'ha enfrontat a casos semblants, sense pensar gaire recordo testimonis de María Jiménez, Fayna Bethencourt, María Lapiedra o Laly Cespedes, qui, per cert, només 24 hores abans de l'estrena de la docu sèrie va explicar que Vicente Patuel, ex marit de Carmen Sevilla, li demanava que s'orinés en ampolles d'aigua per poder beure's el pixum per satisfer les seves dèries sexuals, però aleshores o bé no interessaven o bé les protagonistes no eren prou importants o bé no es tractava de personatges top del món del cor que havien callat durant 20 anys. Algú recorda si aleshores el programa va convidar expertes en maltractament quan alguna d'aquestes famoses anava a explicar les seves experiències?
Abans d'emetre els dos primers capítols de la sèrie la sensació, potser equivocada, és que a "Sálvame" els maltractaments li importaven més aviat poc, que aquest gir radical es produeix perquè ni el guionista més brillant de la història seria capaç de justificar un programa en què es passés de comentar l'intent de suïcidi de Rocío Carrasco a fer sortir al carrer nua Anabel Pantoja enmig de la onada de fred Filomena. Com compatibilitzar el relat dramàtic de la filla de Rocío Jurado amb les preguntes humiliants a Chelo García Cortés de la subsecció "Quiero Dinero". Ara per ara inviable.
"Sálvame" ha abandonat la frivolitat i el metallenguatge dels seus personatges marca de la casa per esdevenir una plataforma de reflexió, denúncia i debat feminista. Cap problema, és una opció ben lícita que de moment té el suport del share i que fins i tot podria ajudar moltes dones en una situació semblant. Des del punt de vista televisiu, i també moral, però, que "Sálvame" deixi de ser "Sálvame" és un gir que planteja molts dubtes i incògnites: Fins quan serà capaç de mantenir el to solemne i afectat d'aquesta primera setmana sense perdre espectadors i sense caure en la monotonia? Com tornarà a recuperar el pols de l'entreteniment i el surrealisme un cop finalitzi la docu sèrie i s'esvaeixi l'efecte Rocío Carrasco? I el més important: serà capaç de compatibilitzar aquest nou esperit, si és que realment ha vingut per quedar-se, quan es recuperi la dinàmica habitual del programa?
