Per David Broc
El que vam veure ahir a Telecinco es podria definir com una de les idees televisives més incomprensibles i contraproduents dels últims anys. El marejant conglomerat de col·laboradors, alguns connectats via Skype, d’altres amb intervencions ja enregistrades, que anava formulant preguntes o retrets no només va provocar una situació de desconcert entre els espectadors, sinó que va posar pals a les rodes al ritme i la dinàmica del propi programa, que saltava entre temes sense cap mena de criteri, repetia conceptes que ja s’havien explicat al documental i difuminava els moments de més interès. Amb els convidats que hi havia a plató, amb Marc Giró com la veu més aplaudida a les xarxes socials, n’hi havia prou.
La visita de Rocío Carrasco era tot un al·licient en ella mateixa com per no haver d’orquestrar aquesta versió grandiloqüent i megalòmana de “Sálvame Deluxe”, un plantejament que al final semblava més orientat a excitar enemistats i rivalitats periodístiques, sobretot entre els propis programes de Mediaset, que a qüestionar o reforçar la història de la seva protagonista. La demostració, també, de la pèrdua d’agilitat i visió televisiva que està patint “Sálvame” les últimes temporades: al seu to exageradament transcendent, i no em refereixo al cas Rocío Carrasco, el problema ja ve d’abans, també s’hi afegeix un estancament del format. Tot just quan la sèrie documental “Rocío. Contar la verdad para seguir viva” havia proposat noves vies d’explicar històries personals de l’àmbit de la premsa del cor, independentment del contingut i la utilització tendenciosa que se n’ha fet a “Sálvame” o a “El Programa de Ana Rosa”, cadascun amb els seus paràmetres editorials ben marcats, ahir la franquícia va tornar al “Deluxe” de tota la vida versió pandèmia. El millor? Fer esperar Sor Lucía Caram més de quatre hores, més o menys com quan tenien a María Lapiedra o Leticia Sabater tota la nit a la sala d’espera sense intervenir i a l’últim minut del programa li comunicaven que ja no hi havia temps.
La primera part, la prèvia de l’entrevista i l’entrevista, van funcionar millor. Buscàvem titulars i vam tenir-ne un que omplirà hores de programació a Telecinco: Rocío Carrasco va explicar que l’agressió de la seva filla, Rocío Flores, formava part d’un pla ideat per Antonio David per poder denunciar-la per maltractaments. La sensació és que Carrasco va accedir a ser entrevistada a plató amb la intenció d’avançar-se a la seva pròpia docusèrie i contrarestar els efectes de la presència de la filla a “El Programa de Ana Rosa”, i que té a veure amb allò que durant tant de temps vam escoltar a Catalunya: la importància de tenir i guanyar el relat. Calia explicar-ho i calia explicar-ho ja, abans que part de l’opinió pública comencés a matisar o desconfiar del seu testimoni i abans que al propi “Sálvame” tinguessin cada cop més presència i volum les veus dissonants, en un gir interessant que s’estava produint els darrers dies gràcies a les postures de Kiko Matamoros o María Patiño (Pestiño, com la va rebatejar ahir Fidel Albiac en una de les connexions estrella de la nit).
No cal dir que el format enregistrat i editat de la sèrie l’afavoreix en comparació al directe, també gràcies al muntatge musical, que emfatitza de manera molt clara les seves paraules, però superats els nervis inicials Rocío Carrasco es va mostrar prou sòlida com per explicar el que havia vingut a explicar i recuperar l’escalf popular que la seva pròpia filla s’estava encarregant de dividir.
Malgrat que des d’un punt de vista televisiu el programa especial d’ahir és fallit i està mal plantejat, el contingut deixa algunes idees interessants de cara als propers dies. El primer, indubtablement, passa per felicitar un cop més a Paolo Vasile, que ha aconseguit integrar les dues visions contraposades de la història, amb l’afegit que és un duel mare-filla, en programes i franges horàries diferents, incentivant l’enfrontament entre ambdues però també la mala maror entre els dos espais i les seves respectives productores. Fas fora Antonio David per presumptes maltractaments però fitxes la filla, precisament condemnada per maltractaments a la seva mare. El segon, com serà el contraatac de Rocío Flores, factor clau per saber si el cas pot esclatar definitivament i si es pot enfangar encara més. I tercer, en quin punt queda la pròpia sèrie documental. En una maniobra arriscada la productora ha cremat part dels continguts que encara no s’han emès i ha interromput una dinàmica d’emissió que li anava bé per estirar el xiclet.
