És urbanita, confessa, "les ciutats les sé portar bé". Des de fa poc que viu instal·lat a Barcelona, tot i que encara manté un pis de lloguer a Madrid, ciutat on ha viscut des de petit i on ha desenvolupat part de la seva trajectòria professional com a editor de moda a la revista Marie Claire, durant gairebé 20 anys. L’any vinent en farà 50, però diu que no és de celebracions: "No m'agrada que posin el focus en mi" (riu). Ni tampoc d'skin cares, ara que estan a l’ordre del dia; "tot és natural", afirma categòricament.

De petit, no tenia ambicions, ni la més remota idea de què volia ser de gran. L’única preocupació que tenia i que encara manté és la pobresa: "Mentre hi hagi pobresa al món, et pot tocar en qualsevol moment". En línies generals, mai desconnecta, i recomana que tampoc ho faci la resta. "Tota aquesta cosa de relaxar-se només s’ho poden permetre les pijes. Descansar? Mai!". Té un cavall que es diu Ion i que té 27 anys. Si no el visita sovint, està de mala lluna. "Per això, el meu marit m’hi envia i, llavors, em passa", explica Marc Giró (Barcelona, 1974), qui acaba de guanyar un Ondas pel seu Late xou com a millor contingut de proximitat. 

Enhorabona per aquest Ondas! Com l'ha rebut? 

L'he rebut amb alegria i només tinc ganes de donar les gràcies a tort i a dret. Estic content pels companys de l'equip, perquè l'Ondas és al programa i, per tant, és seu. Estic molt content per tots els companys de RTVE de Sant Cugat, sense els quals tot plegat seria impossible.

Un company de feina amb qui treballa a RAC1, m’ha dit: "és igual fora que davant el micro; servicial, professional, molt intel·ligent i esbojarrat. Però, sobretot i, el més important, és bona persona i lleial". Li compra?

Doncs ja està, ja me'n puc anar. Sí! (riu). M'agrada això de la lleialtat. Soc molt de defensar el que crec que és just. Quan alguna cosa la considero injusta, m'agafa un telele. Soc una persona simpàtica i alegre, en línies generals. Esbojarrat no, tot i que ho pugui semblar, no ho soc gens, mai he fet bogeries. Soc neguitós, podria ser que tingués tendència a la melangia, però esbojarrat no.

No hi ha cap defecte!

Ni el trobaran! Hi pot haver alguna ensopegada, però en línies generals està molt bé. Ara li apujaré el sou a aquest empleat meu. (riu).

Va estudiar història de l’art, per què?

Tenia molt bona nota i hauria pogut fer allò que hagués volgut. Vaig fer història de l'art perquè em va semblar còmode. Faig moltes coses per comoditat. La comoditat està molt ben vista en segons quins àmbits, com en la decoració o bé amb la roba, però en d'altres no. Les coses que no em són realment còmodes no em serveixen gens. A mi m'explicaven matemàtiques i era incapaç de transportar-ho a la vida real i a la meva ment. Vaig anar copiant als exàmens i m'ho vaig poder treure de sobre per poder fer lletres pures. Això de la història de l'art vesteix molt, t'ensenya a mirar, a observar, vas als museus i t'ho inventes també!

Ha estat durant 18 anys editor de moda a la revista Marie Claire i, amb la seva forma de vestir, deixa clar que, si més no, s’hi fixa. Com d’important n’és per vostè la moda o les tendències?  

Primer va ser una feina i, actualment, no en té cap. A més, recomano que visquin d’esquenes a la moda i tan tranquil·lament. Fa poc em vaig comprar un pack de camises i mira com vaig, semblo Casper. Estem en un punt boníssim, que cadascú vagi com li doni la gana! Una que vol anar de pija, l’altra de tirada, endavant! Al matí vas d'una cosa i a la tarda d'una altra. La moda ha mort. El traje el trobo una peça molt pràctica perquè té butxaques i a mi m'anava bé, però ara ja no el porto. Quan et fas gran, tot i estar bé, perquè estic dicharachero i tal, noto que ja no tinc cap per això del mmm... Vull anar còmode! I una altra cosa que notes en fer-te gran és el ritme. En tinc i considero que ballo bé, però em vaig adonar amb Ginestà, que de sobte el teu cervell -i això em passa també a l'ascensor del Late xou-, actua diferent quan li dones una ordre. Se'n va a can pistraus…

Parlant de Ginestà, el vídeoclip que protagonitza d'Em bategues ha agradat molt!

Encara em fan mal els genolls! Ara només ballo si em paguen (riu). Ginestà no em van pagar, eh! Em van trucar i no sabia qui eren perquè tinc molt poca cultura musical. Els grups catalans tots em semblen el mateix. Els vaig buscar, em van agradar i vaig dir que sí a cegues. A vegades fer les coses a cegues està bé. M'ho vaig passar molt bé, i vaig al·lucinar perquè era gent molt jove i llesta. Em vaig quedar tranquil perquè Catalunya està en bones mans. Diuen que la joventut veu porno, que està perduda... Sí, en el camí algun es perdrà, però això és llei de vida, en línies generals la gent és llesta, està ben alimentada, guapíssims, ferms, centrats, amb idees. El videoclip el vam fer en cinc hores, i ara és un grup que m'encanta, en soc fan.

"He provat les drogues i he fet un trio també!"

Quina és la clau per arribar a tot?

La clau per arribar a tot és ser ordenat i no posar-se nerviós. I els nervis sempre hi són, el dia abans de gravar tinc la sensació que no ho sabré fer, que no sé parlar i estic de mala hòstia. Quan vaig a l’Està passant, a vegades giraria cua, tot i que després m’ho passo molt bé a tot arreu! Faig una cosa rere l'altra, fins que no n’acabo una, no començo la següent. Vaig deixar la beguda, la nit, les drogues en línies generals, perquè clar, no em puc despertar amb ressaca…

Havia provat les drogues?

Totes! Tu també, no? Bé, tothom! Això serà el titular, no? ¡He provado todas las drogas! Quina merda, hòstia... Ja he pringat! Estic netíssim ara mateix, perquè necessito el cap clar. Mira, t'ho arreglaré: he provat les drogues i he fet un trio també! He fet coses! (riu).

No ho dubtava! Al seu compte d'Instagram només s’hi veuen fragments del Late xou o d'altres moments laborals. No compartir la seva vida privada a les xarxes és una decisió important?

És que soc molt folklòrica i la meva feina és la meva vida (riu). No sé publicar res a Instagram! No tinc Twitter, no he tingut Facebook i encara vaig amb Hotmail. Les xarxes socials penso que són molt vàlides i molt valuoses, però igual que és vàlid o valuós el descobriment de la penicil·lina. Seria incapaç de posar-me a fer medicina per tirar endavant la penicil·lina. Si de mi depenguessin les xarxes socials, no ens en sortiríem. Afortunadament, hi ha gent que sap com funcionen. Les valoro molt, igual que la penicil·lina, però si hagués estat per mi, no s'hauria descobert Amèrica. Ni m'interessen, ni en vull.

"Les xarxes socials no m'interessen i no en vull"

El públic l’adora i intueixo que li deuen mostrar quan va pel carrer. Com porta la fama, el fet de ser reconegut? 

En general quan em paren, em parlen bé, la gent és molt simpàtica. Però mira, justament avui m'ha vingut una senyora a Francesc Macià, una pseudo pija i m'ha dit que on anava amb tanta ploma, que quin horror, que ella tenia un germà conmucha pluma y qué espanto, que feia propaganda sobre això. Li he fotut un rollo, que s'ha quedat planxada; llavors, què fem senyora?

Li ha destinat temps?

M'hi hauria pogut estar dues hores més! Aquesta senyora m'ha dit que calma amb ser marica. Aquest discurs que vostè m'està dient de calmar-me en ser marica, on va? Fins a quin punt m'he de calmar? Quan o en quin moment, vostè estarà tranquil·la pel fet que jo sigui menys marica? Perquè tot això ja sabem com acaba, està als llibres i se'n diu Tercer Reich. I després dels mariques, van els negres, les dones, les polaques... En quin moment deixarem d'ofendre o com ens hem de moure perquè vostè no es foti nerviosa? Això, per una banda. I, per l’altra, això on ens porta? A la cambra de gas? Si jo no li fes cas, on acaba el seu discurs? O sigui, que la fama molt bé (riu). Però amb això m'hi trobo poc. Si se t'acosten per dir-te això, no està malament, vol dir que hi ha un rum-rum. "És que jo estic amargada", ja li he dit senyora, vostè està amargada i deixi de ser homòfoba, que no li he dit bé, li he dit “homofòbica” tota l'estona, però com que era pija crec que no se n'ha assabentat si li parlava en català o amb quin idioma. I res, ara me'n vaig que tinc moltíssima gana, li he dit. Així mateix li he dit. Ja li hauria pogut dir "me'n vaig a menjar una polla!" (riu). Uns yakisobas saladíssims…

També et dic, als que els caic malament, directament no els trobo llestos. En els testos d'intel·ligència, i hi hauria d'haver una pregunta que hauria de ser "a vostè li cau bé Marc Giró?" Sí. És llest. No, em fa angúnia. És burro. Però es pot fer amb altres persones; Martin Luther King. Li cau bé o malament? Malament. És burro.

S’ha trobat mai amb algun altre episodi de discriminació o d’atac pel fet de formar part del col·lectiu LGTBIQ+?

Que algú et digui alguna cosa sí, però soc de tornar-m'hi. T'has de defensar en la mesura del possible i argumentar des de la més -o menys- tranquil·litat. No ens podem quedar callats davant les discriminacions o agressions, siguin homòfobes, masclistes, racistes, etc. Hem d'estar preparats per a l'agressió constantment. Surto al carrer i penso, a veure qui m'agredirà avui. Primer per esquivar i després per respondre. Sinó, arribes a casa i dius; ostres, hauria pogut dir això i allò, i et quedes paralitzat. 

"No ens podem quedar callats davant les discriminacions o agressions, siguin homòfobes, masclistes o racistes"

Com va viure la seva sexualitat de petit, li va costar sortir de l’armari?

Sortir de l'armari és una cosa complicadíssima, la gent no s'ho figura! Vinc d'una família normal, civilitzada i demòcrata, de hippies. Ja costa en aquestes circumstàncies, però no tant per qui puguis tenir a l'entorn, sinó perquè no trobes ni les paraules. L'altre dia va venir a la ràdio l'Ander Puig, l’actor que ha fet la sèrie Ser o no ser, que explica diferents formes d'estimar, igual que Merlí o Eufòria mateix, de TV3. Ara trobem moltíssima més informació i més opcions. La cosa queer, que la trobo magnífica! Quan era petit no hi havia res. Sortir de l'armari? No sabies ni que estaves dins un armari. Ara diuen és que hi ha molts mitjans, molt de llibre... És informació que abans no teníem! La dificultat bàsica, tot i tenir un bon entorn de base, va ser no disposar d'informació. Després, t'enamores i tens altres embolics a l'adolescència.

Tinc la impressió que els seus, són dels pocs espais -a banda dels pòdcasts, que han aparegut recentment-, que aporten una mirada clarament feminista i lliure a les grans masses. Ho comparteix?

El feminisme haurà de travessar el periodisme, igual que l'antiracisme. Encara no ho travessa, però tot arribarà. Hem d'esperar, tenir paciència i resistència. Per això una ha d'estar físicament bé, s'ha d'aguantar una mica. Amb el cas Rubiales, hi ha hagut un punt d'inflexió. També amb el cas de la Rocío Carrasco, que es va carregar tota una cadena com aquell qui diu. Tranquil·litat. S'està collant molt i ens diuen “es que siempre hablan de lo mismo, mucha pluma, mucho maricón”. A veure, de què vol que parli? Que digui que bona que està la Jennifer Aniston? La trobo ideal, que va molt ben vestida, que m'agradaria ser amiga seva, que és bona actriu i que tot fantàstic, però no diré que està bona! I després ja ens passarem a la fase del pitorreo, que és el que a nosaltres ens interessa, el feminisme amb diversió. S'ha de recuperar, perquè moltes vegades amb això del feminisme, l'antiracisme, etc. et poses més seria del que toca, i per aquí també t'enxampen. Nosaltres preferim estar de pitorreo, o no?

I tant! Quan un no calla el que pensa i, a més, ho defensa amb l’ímpetu que el caracteritza, pot córrer el perill que el censurin. S’hi ha trobat mai?

Estar en democràcia i haver de pensar en si et censuraran o no... A més, és mentida tot. T'acaben tancant el programa, fent-te fora o contractant-te per les raons més misterioses. Si fa clic, perquè en fas, si no, perquè no... Després has de caure en gràcia, però un dia fas un comentari i se t’emporten pel davant. Intentes no ofendre en línies generals, però la pots cagar algun dia. No pots estar pendent de la por a la censura. A mi no m'han censurat mai, també és cert que no m'han renovat mai. A vegades, fas un programa, va bé, i no et tornen a trucar.

"Sortir de l'armari és una cosa complicadíssima, la gent no s'ho figura!"

Tampoc amaga la seva ideologia d’esquerres…

(Pensa). Soc progressista. Soc d'esquerres, perquè hi penso. Penso en el que he tingut, d'on vinc, com ho he aconseguit i com ho han aconseguit els meus. Dedueixo, en el meu cas concret -comprenc també que un multimilionari aquest pensament no el tingui, perquè dona per feta la benaurança-, però el meu cas, no és aquest. A la meva nissaga ens afavoreix una cosa tan senzilla com és la democràcia o els drets socials. Ens afavoreix a mi, a les dones de la meva família, als nens, als mascles, als animals... i a les mules de la meva família els ha afavorit la democràcia. Soc demòcrata i progressista, a més, soc marica i m'afavoreix. La gent que no és progressista, serà perquè no hi han pensat? Perquè no s'hi han trobat? Perquè no s'han pogut expressar lliurement?

Per tant, estava a favor del referèndum d'autodeterminació.

Sí, estava a favor del referèndum d'autodeterminació. Aquest titular és millor mira: m'he drogat amb tot i estic a favor del referèndum d'autodeterminació. Vivia a Madrid i ho veia diàfan. No em semblava que allò fos… Que pugi la ultradreta em preocupa moltíssim, perquè tinc cultura general i qualsevol persona amb cultura general, o que hagi fet l'EGB amb condicions, veu el que passa quan aquesta puja, que és sinònim que baixa tota la resta. I això està registrat històricament. Però la qüestió política la veig amb esperança. El camí que s'ha recorregut a Catalunya no ha estat en va, hi haurà d'haver generositat per totes les parts. Hi ha d'haver concentració i maduresa, deixant de banda el soroll. Hi ha hagut molt dolor, tant pels que han estat a la presó, com pels que han estat atonyinats, com pels de l'exili.

Pedro Sánchez i els seus han de saber que estan davant de gent adolorida i amb això s'ha d'anar en compte. S'han de mirar als ulls i s'han de comportar com cavallers i senyores, que és possiblement el que siguin. I després, s'ha de pensar amb la ciutadania. Se'm va acusar una vegada de ser equidistant en això, perquè tenia la visió de Madrid, i calma. Als articles d'en Josep Ramoneda em remeto: calma i política per a totes les parts.

"Soc demòcrata i progressista, a més, soc marica i m'afavoreix"

És expert en pijilandia amb dues publicacions que l'avalen; Pijos i Encara més pijos (Univers). Li queda alguna cosa a dir sobre la pijeria? 

Aquí a Nació en teniu un que en sap molt de pijos! (Es gira i crida en direcció a la redacció). Com es diu el teu llibre? (Es dirigeix al Pep Martí i se sent de fons; Els que manen). M’hi busco i m’hi busco, però no m’hi trobo! Els hauríem de preguntar a ells. Probablement quedi alguna cosa a dir, hi pensaré. No soc un intel·lectual, no sé si ho havíeu notat (riu). Em costa moltíssim tot, pensa que soc lent baixant d'un taxi. Ara no tinc cap projecte d’escriptura en ment.

Per acabar, quins projectes de futur té?

Una vegada em va dir un psiquiatre, “Com s'imagina d'aquí a 10 anys?”. Li vaig respondre que com ara, que vagi tot bé, amb tranquil·litat i feina. Soc un animal laboral. He de treballar per sobreviure i és el que faig constantment.