Anatomia de un instante té tots els ingredients per convertir-se en una de les sèries més importants i aplaudides per la crítica -i pel públic- de tot el 2025. Bona part de la responsabilitat resideix en el repartiment i l'equip creatiu de l'adaptació de l'obra periodística i literària de Javier Cercas, publicada el 2009. Alberto Rodríguez, un dels grans cineastes de l'estat espanyol i mestre absolut del thriller, dirigeix aquesta sèrie sota el paraigua de Movistar+ amb un conjunt d'intèrprets que suposa un veritable all-star.

Eduard Fernández (Barcelona, 1964) és considerat un dels millors actors de la història de la cinematografia espanyola i catalana, encara que ell intenta defugir aquests qualificatius. A la sèrie interpreta a Santiago Carrillo, el líder del Partit Comunista Espanyol (PCE) i una figura clau en el procés de la transició espanyola. Al seu costat, com a membre d'aquest equip d'actors de luxe, hi ha Miki Esparbé (Manresa, 1983), amb una tasca interpretativa encara més difícil: donar vida a Joan Carles de Borbó, des del moment en què assumeix la monarquia de les mans de Francisco Franco fins a la seva "gestió" del cop d'estat del 23-F. 

Tots dos ens reben a la Casa Seat en el marc del Festival de Sèries de Barcelona, el Serielizados, per presentar-nos aquesta obra audiovisual que busca sintetitzar un període molt convuls de la història recent de l'estat espanyol i en un context d'agitació política ultra. Sembla una ironia del destí que una novel·la del 2009 sobre fets de 1981 hagi guanyat tanta rellevància en un moment com el del 2025. Des de la perspectiva audiovisual passant per l'actualitat que vivim entre la Moncloa, la Zarzuela i el Congrés dels Diputats. 

Com us arriba aquest personatge a les mans i com encaixeu acceptar uns papers de tanta càrrega política?
Miki Esparbé (ME): Jo vaig fer una prova. No t'ho nego, al principi hi havia certa responsabilitat. Era gran, perquè suposava explicar aquest moment històric i polític tan important. Ara bé, també ho acceptava sabent el risc que suposa agafar un dels personatges més imitats de la història d'Espanya. Recordo anar al càsting i acordar que m'havien de fer una proposta. Fins i tot pel tema de la veu. A més, tenia la garantia que tot aniria bé perquè hi havia l'Alberto Rodríguez al capdavant. Si no hi hagués estat ell, per molt que m'ho donessin, potser no hauria acceptat. La proposta és molt delicada, com també el que s'explica. Calia rigor, sofisticació i molta elegància. De tot això, l'Alberto en sap molt.

Eduard Fernández (EF): A mi em va trucar l'Alberto. Ja havia treballat amb ell i volia que fes de Carrillo. Amb ell ja he pogut treballar altres vegades i em venia de gust fer alguna cosa plegats, ajudar-nos entre nosaltres, poder triar, especialment, en una feina de molta profunditat. Fer de Carrillo em feia molta il·lusió perquè és un dels personatges més desconeguts i dels que més han passat de moda, d'aquella època. I realment és dels que més va empènyer per la democràcia en aquest país, qui va fer renúncies més dures, el que més es va arriscar... Es mereix un homenatge.

Era difícil perquè amb els vostres personatges podíeu caure en la paròdia si no anàveu amb cura. La veu, la posició de l'esquena, el rictus... Tot sembla molt cuidat.
EF: Vam veure molts vídeos i vam parlar molt amb el nostre director. Què havíem de fer amb la veu i amb el cos en cada moment. Era una qüestió d'anar dia a dia i pràcticament frase a frase. Buscàvem trobar aquesta fina línia entre el personatge i l'actor perquè si te'n vas a la imitació, el deshumanitzes. La intenció de la sèrie és completament la contrària: humanitzar i veure una persona com Santiago Carrillo en la seva vida personal, no només en la política.  

ME: En el cas de Joan Carles també vam documentar-nos molt, veient tota informació, vídeos, fotos, articles de la premsa... M'obsessionava una mica en com representar aquest poder que ell representa i, crec, va molt lligar a com Joan Carles arriba a ocupar un espai físic. Les persones amb poder tenen un fet molt evident com és el de parlar lent. No tenen pressa perquè els escoltaran igual. T'agraeixo que citis això de la postura, perquè anava per aquí.

És la teva primera escena que apareixes d'esquena. O com apareix Carrillo, els llavis, la cigarreta...
EF: Jo és que em mirava el Carrillo i em preguntava: què té? I ho vaig trobar: la boca. És una línia, una ratlla, com si no tingués llavis. És recta. Em vaig posar coses per aconseguir-ho, primer uns cotons i després una pròtesi perquè em fes una mica més de mandíbula. Vaig preguntar fins i tot al Carlos Latre i me'l va definir perfectament: és com un gripau.

ME: Com és de maco fer símils amb els animals, ens transporten molt ràpidament a identificar-los.

EF: Joan Carles ho va dir, que Adolfo Suárez era un pelicà. 

Fa una dècada que has excel·lit a l'hora d'interpretar personatges històrics de primer nivell o de l'actualitat més pròxima. Des de Millán-Astray passant per Òscar Camps, Enric Marco o Francisco Paesa.
EF: El que tinc moltes ganes de fer ara és un senyor, un senyor sense més ni més [riu]. El que necessito ara és arreglar-me la barba i els cabells, fer una mica de gimnàs i treure'm uns quilos. Amb això jo ja faig el salt a un altre personatge. La qüestió física ajuda molt. I descansar.

En el teu cas [Esparbé] formes part ara del grup selecte d'actors que han interpretat a Joan Carles en la ficció, però segurament el primer que s'endinsa en la seva vida més jove i sense que sigui un massatge.
ME: El problema és que no tenim tota la informació per poder valorar i saber tot el context del cop d'estat del 23-F ni la implicació, real, de Joan Carles. Per tal que no em condicionés el fet d'intentar representar un personatge sobre el qual tothom pot emetre un judici des de la perspectiva personal, vaig intentar fer una investigació per buscar les perspectives més íntimes de la seva figura. En la ficció ja s'ha retratat molt la seva faceta pública, però no tant la privada. Volia saber com es movia, de quina manera ho feia, com tractava la premsa estrangera, com parlava altres llengües. Era molt seductor, tot ho duia al seu terreny. A la vegada, però, era molt estrateg, mesurava molt el que deia i sobretot, tot allò que no deia. M'he centrat en aquests aspectes per poder-lo dotar d'una certa veritat. 

La sèrie arriba en un moment en què els estudis apunten que els joves estan més radicalitzats que mai, especialment en visions d'extrema dreta, però a la vegada, desconeixen encara més la història de la transició. Creieu que la sèrie pot tenir una funció clau en aquest sector de la població?
EF: Un punt d'introducció històrica, que no de divulgació, sí que en té. Quan la vam passar a Sant Sebastià hi havia gent jove, de la teva edat o encara més joves, que s'enganxaven molt a la trama perquè està feta d'una manera molt concreta. 

ME: És una narrativa molt jove, que enganxa, com un thriller.

EF: Exacte. El fet que enganxi ja obre la porta a prestar atenció sobre allò que està explicant la trama. Identificar què va passar al seu país, els rècords d'aquella època. Com a mínim des del cop d'estat fins avui. També com han anat evolucionant els partits polítics. És important, està molt bé que faci aquesta funció, i més amb tants joves enganxant-se a l'extrema dreta. Tinc la sensació que si els joves sabessin qui són [els d'ultradreta] els que volen que governin, es penedirien. Doncs està bé que t'informis i potser una sèrie és bona per introduir-te.