És habitual que els presentadors de les ràdios i televisions facin vacances a partir del juliol i fins al setembre. Respiren, descansen, i donen pas a les veus d’estiu. Enguany, Catalunya Ràdio ha apostat perquè en Francesc Garriga (Súria, 1981) condueixi El Matí, que la Marta Montaner (Barcelona, 1993) piloti La Tarda i que sigui Marina Alaminos (Argentona, 1999) qui es posi al capdavant d’El Suplement. 

Passades dues setmanes des de l’inici dels seus programes, ens trobem amb ells als estudis de l’avinguda Diagonal per xerrar sobre les primeres sensacions presentant un programa, com és treballar tot l’estiu i què és per a ells fer ràdio. “Proximitat”, “immediatesa” i “màgia” són les tres paraules que han escollit per definir-la.

Fa anys es deia que a l’estiu no hi passava res, però sembla que això ja és història. O almenys els últims dos estius ens demostren ben bé el contrari. Com s’entoma la temporada tenint en compte el context en què ens trobem?

Francesc Garriga: Per a mi és millor! Sempre que he fet programes m’ha angoixat molt més quan no hi ha tema que quan en tens molts. Un estiu en què no passés res estaríem fent els temes de cada any, però enguany cada dia tenim molt clara l’obertura perquè surten coses inesperades. Que no deixin de passar coses en tot l’estiu, tot i que potser podríem abaixar el ritme una mica, no cal que passi tot alhora. 

Marina Alaminos: En el cas d’El Suplement, un programa menys informatiu i més magazín, busquem continguts més reposats, però el primer cap de setmana quan em vaig llevar el diumenge vaig veure que havien intentat matar Trump i vaig haver de canviar l’escaleta. No ho considero un puteig, perquè és més agraït fer programes quan passen coses, però vaig haver de canviar plans i refer l’escaleta el primer diumenge! En aquest sentit, però, tenim moltíssima sort amb el tema dels Estats Units.

F.G.: Sí, clar, jo per aquí, jo per allà… (Riu).

Marta Montaner: Nosaltres l’estem trucant cada dos dies! És l’expert de confiança. Ja li vaig dir que ha estat marxar dels Estats Units i que passi tot. (Riuen). Sobre La Tarda, teníem la intenció de no fer tanta actualitat, una cosa més reposada, amb més seccions… i ens hem adonat que no és l’estiu per fer això. Jo que soc una persona que li agrada molt tenir el control de la situació, estic aprenent molt a domar l’actualitat com es pot. Al final, la ràdio és això, la sensació d’adrenalina quan fas actualitat.

Com s’agafa un programa d’estiu després d’haver fet temporada sencera durant l’hivern? Quan es descansa?

M.M.: Si m’ho preguntes, em posaré a plorar. Estic esgotada!

F.G.: En el meu cas és una mica diferent. El ritme de corresponsal m’ha permès organitzar-ho tot amb una mica més de calma i elles, en canvi, han hagut de superposar-se perquè han fet programa durant la temporada. Quan vaig decidir tornar a Barcelona vaig poder dedicar-me 15 dies a preparar el programa. El que més em va costar va ser abans: vivia a 6 hores de diferència i a 6.000 quilòmetres, les reunions amb els col·laboradors eren molt difícils de programar… La logística va ser complicada per la distància i tot va ser com una gimcana fins que vaig venir a Catalunya per Sant Joan. Després he pogut tenir dedicació gairebé exclusiva amb el programa, menys quan han sortit coses com el debat del Biden i el Trump, i ja em van trucar de tots els programes…

M.M.: Però t’agrada que et truquin!! Pensava que si no et trucàvem tindries un atac de banyes (riu).

F.G.: Em sabria greu que no ho féssiu. Si passa alguna cosa als Estats Units i truqueu a un altre pensaria… què feu, si soc jo! Soc corresponsal i hi tornaré, em sento amb l’obligació de no deixar-ho gaire. En tot cas, aquells 15 dies em van anar molt bé per preparar coses. El procés ha estat divertit.

M.A.: Jo ho vaig enganxar tot. Vaig marxar un parell de setmanetes, suposadament a desconnectar, però vaig descobrir que ni volent-ho podia acabar de desconnectar del tot perquè tenia algunes coses a fer. També pels nervis, és una oportunitat que volia aprofitar, fer-ho bé… i volia deixar-ho tot molt planejat. Com més feina facis abans, més ho gaudiràs després. El procés de preparació, però, no l’he gaudit gaire.

M.M.: Ho comparteixo, he passat els pitjors nervis de la vida. És molt diferent estar en un programa que fer el programa.

M.A.: Vaig enganxar papers per tota la casa on m’explicava a mi mateixa les seccions que hi volia incloure. Va ser la manera en què podia visualitzar què em faltava i què tenia llest per estar més tranquil·la. Ha anat bé perquè el programa en si l’estic gaudint bastant. L’objectiu era venir a passar-nos-ho bé i fer gaudir els oients, i ho estem aconseguint.

M.M.: Per a mi són molts reptes alhora: la conciliació familiar i el fet de presentar sola. Sempre confiava en un Roger Carandell que deia les hores, controlava les publis i els tempos, mentre jo em dedicava a parlar, escoltar, mirar els ulls, fer les seccions, sense estar pendent de les coses tècniques. Eren tasques del Roger i, de cop i volta, m’he trobat ocupant una cadira que no havia ocupat mai i competint amb grans referents de la comunicació. Com ens en sortim d’aquestes mentre cuido una nena de deu mesos? No sé si aquest era el meu any per encarar el repte, però si t’ho proposa direcció has de dir que sí. També per justícia a totes aquestes dones que han perdut oportunitats quan han sigut mares.

Per què els oients han de sintonitzar Catalunya Ràdio aquestes setmanes, en lloc de la competència?

F.G.: D’entrada, tenim dues setmanes més de rodatge. I crec que tenim un avantatge: disposem del múscul que té aquesta empresa. Si hem d’anar a fer un programa a la convenció de Chicago, hi anirem; si hem d’anar a París a fer la inauguració dels Jocs, hi anirem… Tenim una xarxa de redactors i corresponsals escampats per tot el món i en podem fer ús. Més enllà de la tria de col·laboradors, nosaltres disposem d’aquesta capacitat i de la trajectòria de fer estius a la ràdio de manera molt similar. Això ens dona un punt a favor i que ens fa atractius informativament.

M.M.: Jo he al·lucinat. Poder connectar amb algú que està a Washington i que t’explica què fa Kamala Harris al moment… Els recursos que té aquesta casa són brutals. Un equip de producció que al·lucines! Sempre havia treballat via productora externa i ara estic al·lucinant amb l’expertesa i les ganes de voler fer de tothom. És un factor diferencial respecte a la competència, sense dubte. En el cas del meu programa, oferim una alternativa atractiva a un públic molt fidel que tenen Clapés i companyia.

M.A.: El fet diferencial, més enllà de les ganes que tot surti bé, és que treballar a Catalunya Ràdio és molt còmode. Sents que tens una xarxa de suport que, necessitis el que necessitis, allà hi seran. Jocs Olímpics? Connectem amb París en directe ara mateix. És molt còmode, fàcil i pràctic.

F.G.: També tenim la sort que l’equip d’estiu està motivat per fer els programes. Jo pensava que em trobaria gent cansada i desgastada amb ganes de fer vacances, i m’he quedat molt sorprès amb aquesta família petita d’estiu.

M.M.: És una mica la sensació d’estar de campaments i fer pinya amb tots els que ens trobem aquí.

M.A.: En el nostre cas, l’equip és molt petit i anem molt a una. I això és molt important per tirar endavant el programa. Treballem molt bé, amb bon humor, i quan acabem els diumenges fem una reunió mentre prenem un vermut.

Cap a on ha d’anar Catalunya Ràdio per arribar a nous públics?

F.G.: “Seguir sent Catalunya Ràdio crec que no és tan complicat com adaptar-se als nous temps i buscar tots els públics. El segell de l’empresa el posa la línia i els treballadors que es van renovant i conviuen generacions diferents. Si tu aconsegueixes que es mantingui aquesta línia, afegint gent i veus noves sense perdre els veterans, fa que el segell de la casa no canviï i es vagi actualitzant. El repte és saber identificar quins són els nous formats”. 

M.A.: “És diversificar i aprendre a adaptar-se a nous temps, però sense perdre la identitat, el segell i la qualitat que avalen la trajectòria de Catalunya Ràdio. Cal ser conscients que els temps canvien per evolucionar i innovar, provar coses noves, sense fer-ho a l’engròs, sinó amb el segell de sempre que et diferencia d’altres mitjans”. 

M.M.: “Aquesta és la clau. No hem de perdre de vista mai que som un servei públic i que el català és la nostra llengua. Això, per molt pòdcast o Twitch que aparegui, no pot canviar. És el que espera l’audiència de Catalunya Ràdio, que ens mantinguem fidels als principis fundacionals de la casa. Escombrant cap a casa, el Que no surti d’aquí és un exemple de programa que pot funcionar molt bé en antena i a les xarxes: acumulem milions de reproduccions a Instagram i Tiktok en continguts que neixen a l’antena”.

Francesc Garriga, dels Estats Units a “El Matí” 

De seguir l’actualitat esportiva a aterrar als Estats Units. I, ara, a conduir “El Matí” d’estiu. Què el motiva a fer tants canvis en tan poc temps?

Després no sé què ve (riu). No recordo qui em deia que jo necessito reptes per funcionar bé. I crec que segurament és així, tot i que de manera inconscient. Vaig començar fent esports minoritaris, després segona veu del Tot gira, tres anys a Madrid, època de tele… cada x temps he anat canviant, no perquè algú m’ho hagi proposat, sinó perquè les decisions de l’empresa m’han empès a fer canvis. Ara, fer El Matí m’ho ha proposat la casa, jo no hauria demanat fer-ho. Professionalment crec que havia d’aprofitar l’oportunitat. Fins fa tres anys jo era el del futbol, com a molt; ara la gent em comença a veure com el dels Estats Units, i aquest estiu m’ha de servir perquè pensin que puc fer una mica de tot. No hi ha un pla ni una motivació al darrere, però sí la voluntat d’aprofitar les oportunitats. Està molt bé dedicar-te a una cosa concreta, però com més en puguis abastar, més possibilitats tindràs al futur. 

"Em sap greu no ser als Estats Units aquest estiu" - Francesc Garriga

El Matí d’estiu és la porta d’entrada a conduir un programa radiofònic d’actualitat no esportiva en temporada d’hivern a la ràdio o a la tele?

No ho sé (riu). És una oportunitat perquè em demostri a mi mateix si m’hi sento còmode, si me’n surto, si la cosa funciona, si hi ha la química necessària entre els temes i jo. Potser sí que quan acabi l’estiu penso que és un bon plantejament per al futur. Però no és una cosa automàtica, ho he de sentir jo i també l’empresa.

Les eleccions dels EUA s'encavalquen amb El Matí, hi haurà una pausa Garriga als matins o es faran les dues coses alhora?

En teoria ara venien tres o quatre setmanes tranquil·les, fins a la convenció demòcrata, però em va molt bé que no ho siguin. Em sap greu no ser als Estats Units, però també penso que els meus companys van de vacances i jo puc estar parant l’orella i explicant des d’aquí què passa allà, i anar-hi si cal. Faig una pausa com a corresponsal, però no la faig de l’actualitat nord-americana.

Marta Montaner, de la premsa del cor a “La Tarda”

Durant l’últim any ha estat fent premsa del cor a la catalana i ara és la veu, de nou i en solitari, del programa de tardes de la ràdio pública. S’ha de fer un canvi de xip important?

Em pensava que ens havíem encaminat cap a un registre molt concret, la premsa de crònica social amb la voluntat de fer-ho més profund al que estem acostumats. Però de cop i volta t’arriba el repte de fer un programa mainstream que dura tres hores. No he tingut temps ni de plantejar-me com puc fer el canvi de xip, però l’he fet. 

No és el primer estiu que és una de les cares de l’estiu de CatRàdio: va passar a El Suplement i ja en fa dos que està a La Tarda. La ràdio és el seu lloc? 

Sempre he fet ràdio, fa deu anys, és veritat! No és una cosa vocacional, m’ho he trobat sobre la marxa. M’hi puc sentir molt còmoda i tinc la sensació que estic amb un grup d’amics xerrant tancats dins d’una sala. Tens un micròfon, però ni el veus, tot i que saps que estàs comunicant i parlant per a algú.

"He acceptat presentar ‘La Tarda’ per justícia a totes les dones que han perdut oportunitats quan han sigut mares" - Marta Montaner

Sí que és el primer estiu sent mare i el passa treballant. Està trobant la manera de compaginar la vida personal i la laboral?

A canvi de gairebé divorciar-me. La conciliació és complicadíssima. Per això no veiem tantes dones mares al capdavant d’un programa. Si això arriba a durar més de vuit setmanes no sé com m’ho faria. La nena no està a la llar d’infant i els meus pares estan més de 8 hores amb ella. Alhora, jo vull deixar-ho tot preparat per no sobreexplotar-los més. És molt difícil poder-ho fer tot bé, que és el que a mi m’agradaria. M’està costant grans dosis de suor, plors… La primera setmana d’estiu va ser molt complicada, vaig tenir la parella i la nena amb Covid, i en aquells moments vaig estar a punt de trucar al director i dir-li “fins aquí”. Hauríem d’aprendre més a dir que no quan les coses ens sobrepassen. Ara mateix estic en un punt en què només treballo i soc mare, no tinc temps per a mi i això em fa estar cansadíssima.

Deia abans, però, que és la manera d’intentar tirar endavant situacions que altres dones no han pogut fer. Una noia jove, recentment mare, al capdavant d’un programa és un molt bon exemple.

És un exemple i tinc el privilegi enorme de poder-ho fer, però alhora és una responsabilitat que em poso a l’esquena i em fa patir la síndrome de la impostora. Què faig jo aquí ocupant aquesta cadira? Però si han confiat en mi he d’aprofitar l’oportunitat i intentar demostrar que això es pot fer, tot i que costa molt fer-ho. No és gens fàcil, però quan les coses surten bé és molt gratificant.

Marina Alaminos, de ser-ne becària a presentar “El Suplement”

La més jove de la família d’estiu, en diferència. No fa respecte l’aventura?

Molt, moltíssim. Fa dos anys jo era becària a El Suplement, ha estat una cosa molt ràpida. La síndrome de la impostora també m’ha vingut a visitar. A poc a poc aprens a gestionar-ho i a conviure-hi demostrant-me que tot surt bé. No tinc tanta experiència com ells, però penso que si estic aquí és perquè m’ho he treballat i guanyat. No ha estat un regal, hi ha molta pedra picada al darrere. Costa molt creure que està sortint bé, però a poc a poc ho estic aconseguint. Per a mi són molt importants les crítiques constructives, tot i que em refio molt de mi. Estic aprenent a controlar l’autoexigència per gaudir.

El cap de setmana és, suposadament, un moment més calmat per a l’actualitat diària. I també el moment en què més gent vol desconnectar de la informació dura. Com s’omple un programa de tantes hores en cap de setmana i a l’estiu?

Tinc la sort que El Suplement és un programa molt apamat, amb seccions molt marcades i entrevistes particulars. He treballat amb en Roger Escapa per planificar el programa d’estiu i la idea era donar-li la volta a algunes seccions, però mantenir l’eslògan d’Esperit de cap de setmana que el Roger repeteix sovint. Entrevistes pausades, relaxades, amb bona música… al cap de setmana tenim la sort de poder-ho fer en temps i ben reposat. Podem pensar molt què fem i què no fem. Hi ha un gir al programa i me l’intento fer molt meu, però no és un programa nou de zero, sinó que agafem l’esperit que tenim durant l’any i adaptar-lo a l’estiu.

"Estic aprenent a controlar l'autoexigència per gaudir" - Marina Alaminos

Els joves escoltem la ràdio? L’edat del presentador/a influeix a l’hora de triar què escoltar?

Vull pensar que els joves sí que escoltem la ràdio. Les noves plataformes triomfen, però també hi ha d’haver un espai per a la gent de la meva generació als mitjans de comunicació. Hem de ser molt conscients que hi ha noves plataformes que aporten les coses que les noves generacions busquen per arribar a ells i oferir-los els continguts que els agraden i els interessen. I cal tenir en compte que als joves els interessa també l’actualitat. L’edat del presentador influeix? Sí, clar. Però no estic intentant fer un programa només per a la gent de la meva generació. La meva manera de parlar és la d’una persona de 25 anys, la meva manera de pensar i els interessos, també. El programa és molt intergeneracional i el meu objectiu és que tinguis l’edat que tinguis puguis sentir-te còmode escoltant El Suplement.