La matinada de dilluns, l'Acadèmia de Hollywood celebrarà la 97a edició dels Oscars. En un any marcat per un excel·lent nivell cinematogràfic, la indústria dels Estats Units es plantarà a Los Angeles amb la dificultat d'haver d'esquivar, especialment a la catifa vermella i a l'escenari del Dolby Theatre, totes les polèmiques que han colpejat els guardons en les darreres setmanes.
Deixant enrere aquests problemes, la crítica se centra en fer apostes i travesses sobre qui s'endurà els principals premis del 2025. Marxaran Emilia Pérez o The Brutalist amb una desena de guardons? Caurà el film francès per culpa de Karla Sofia Gascón i guanyarà presència Anora? O hi haurà sorpreses? Els crítics de Nació i El Món de la Tele, valents com som, hem volgut fer la nostra travessa personal.
Millor Pel·lícula
Marta Ferrer - Anora
La categoria ha patit més alts i baixos, girs inesperats i sorpreses que la carrera de Vitor Roque. Post-Cannes, la pel·lícula de Sean Baker es postulava com la indiscutible favorita, però l’emergència de The Brutalist semblava haver-li robat el títol. I després de la victòria als Globus d’Or, semblava que la cinta de Brady Corbet anava directa a l’èxit. Però els premis dels sindicats han girat la truita i ara sembla que el film sobre una ballarina exòtica que s’enamora d’un jove oligarca rus s’endurà el guardó més important de tots. I ja està bé: Anora és brillant en tots els sentits, barreja diversos canvis de to amb perfecció, i malgrat que li sobrin els darrers 20 minuts, aconsegueix emocionar, fer riure, i compungir l’espectador com cap altra aquest any. Si realment s’endú el premi, serà dels guardons més ben lliurats dels últims temps.
Victor Rodrigo - A Complete Unknown
Malgrat compartir els arguments de la Marta, en els darrers anys Hollywood ens ha ensenyat que els agrada sortir poc de la línia de punts. Encara que Everything Everywhere All at Once va sorprendre tothom, com en el seu dia Paràsits, els vents a la indústria nord-americana bufen cap a una direcció conservadora. Aquest any és especial: Hollywood celebra una mena de pel·lícules que precisament ell, com a entitat general, no promociona gaire. Per això mateix crec que la més ben posicionada des de la perspectiva dels acadèmics -The Brutalist ni es planteja, perquè no els agrada passar-se tres hores davant la pantalla, malgrat ser la seva feina- és el biopic de Bob Dylan. Chalamet ha guanyat punts als SAG i és la meva aposta.
Millor Direcció
Marta Ferrer - Sean Baker, per Anora
La cosa està renyida entre Brady Corbet—que executa una feina estilística escandalosa a The Brutalist, tot i que la segona part se li'n va de les mans—i Sean Baker. Però el més normal seria que si Anora guanya com a millor pel·lícula, el seu director s’emporti merescudament també el premi en la categoria. No és fàcil el retrat que Baker assoleix al film: el que podria haver estat una pel·lícula amable, facileta, i poc elaborada és tot el contrari tot i que aparenta una lleugeresa que la fa fàcilment accessible a tots els públics. El mèrit, aquí, és doble: s’ha de dominar molt bé el llenguatge cinematogràfic per fer passar una gran tesi social per una pel·lícula còmica que es mira sense massa pretensions. Endavant les atxes.
Victor Rodrigo - Brady Corbet, per The Brutalist
Sean Baker i Brady Corbet protagonitzen un duel a gran escala que en paral·lel recorda una mica el de Dani De la Orden i Marcel Barrena als Gaudí i als Goya. Faria molta il·lusió que passés com a Catalunya, on Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez els van passar la mà per la cara (als Oscars hauria de ser Coralie Fargeat). Però davant el desplegament de mitjans audiovisuals, la producció i tot el temps que ha destinat per fer aquesta monumentalitat, Corbet, per mi, té més números d'endur-se l'estatueta.
Millor Actriu
Marta Ferrer - Demi Moore, per The Substance
Per a molts, The Substance no és una pel·lícula d’Oscars. Per a d’altres (jo), els darrers anys s’ha difuminat tant la definició de “pel·lícula d’Oscars” que comença a tenir poc sentit analitzar els premis des d’aquest punt de vista. En el cas de la cinta de Justine Triet, cal celebrar que un film de gènere s’hagi col·lat entre les millors de l’any, sobretot per la seva tesi inherentment feminista i metalingüística que dibuixa un paral·lelisme brutal amb la carrera de la seva protagonista. Demi Moore ha estat oblidada per una indústria que renega de les actrius de més de cinquanta anys, i aquesta ha estat la seva carta de reivindicació. I si hi ha alguna cosa que agrada més a Hollywood que premiar les històries jueves, és fer-se els màrtirs i intentar arreglar els errors masclistes del passat. Tot i que Mikey Madison li ha disputat el premi en les darreres gales, el de Demi Moore serà per corregir injustícies i jugarà a favor de la seva narrativa. I, al meu parer, serà un dels premis més merescuts de la nit.
Victor Rodrigo - Fernanda Torres, per Ainda estou aqui
Esperança absoluta perquè l'Acadèmia de Hollywood fixi la mirada en el cinema brasiler que enguany ens ha regalat una meravella absoluta. La feina actoral de Fernanda Torres li va valer el Globus d'Or en la categoria de Drama. Entenc la narrativa que acompanya Demi Moore (i se'l mereix absolutament), però la meva fe se situa en què els Oscars aixequin la mirada, com han fet en comptades ocasions, per veure la qualitat absoluta que es realitza més enllà de les seves fronteres. En cap cas seria un problema que la protagonista de The Substance o Mikey Madison, per Anora, s'emportessin el guardó.
Millor Actor
Marta Ferrer - Adrien Brody, per The Brutalist
Tot i que Timothée Chalamet ha guanyat el premi SAG (del sindicat d’actors, i per tant, de la mateixa massa acadèmica que votarà la categoria als Oscars), Brody ha arrasat en absolutament tots els altres premis. I és que als acadèmics, en plena guerra de Gaza, res els encanta més que un jueu explicant una història típicament jueva. I en això, ja se sap, Adrien Brody, és el jueu per excel·lència. Els seus discursos han acabat d’arrodonir una carrera quasi perfecta per a l’actor, i fins i tot el recordatori d’un gag racista a Saturday Night Live fa uns quants anys no li han rebaixat les expectatives. És, hores d’ara, una de les categories més decidides de la nit.
Victor Rodrigo - Sebastian Stan, per The Apprentice
En una aposta completament delulu, deixo enre els clars senyals que els millors posicionats per endur-se el premi són Adrien Brody (de carrer) i Timothée Chalamet per aventurar-me a creure que Hollywood podria rebel·lar-se per les ingerències de Donald Trump en les darreres setmanes (quan ha designat els ultraconservadors Mel Gibson, Sylvester Stallone i Jon Voight com els seus representants a la indústria) i així aplaudir la immensa feina que Sebastian Stan ha realitzat en el film irregular del canadenc Abi Abbasi. La narrativa és insuperable.
Millor Actriu Secundària
Marta Ferrer - Zoe Saldaña, per Emilia Pérez
Segurament dels guardons més clars i que, alhora, genera més controvèrsia. Tot el que envolta Emilia Pérez ha estat tacat per la polèmica des que la pel·lícula es va estrenar a Cannes. Que si Jacques Audiard ha insultat la cultura mexicana amb el seu retrat racista, ignorant i simplista; que si els números musicals fallen en absolutament tots els sentits; que si la seva protagonista, Karla Sofia Gascón—la primera actriu trans nominada de la història dels premis de l’Acadèmia—va escriure tuits xenòfobs, catalanòfobs, islamòfobs i, en general, ofensius per a absolutament tots els col·lectius socials. Afirmacions amb les quals, personalment, estic absolutament d’acord. No hi ha res de res que funciona al film d’Audiard, i els insults no es limiten únicament a allò que el director francès plasma sobre la pantalla. En un tren descarrilant-se sense control, l’única cosa que funciona mínimament és la interpretació de Saldaña. Segurament no és el millor criteri per seguir a l’hora de donar el premi més important de l’any cinematogràfic, però és pel qual sembla que s’estan regint els acadèmics. Serà, indubtablement, d’aquells guardons als quals mirarem enrere i pensarem: “i com collons li van donar l’Oscar per allò?”
Victor Rodrigo - Felicity Jones, per The Brutalist
Em nego a comprar l'argument que Zoe Saldaña és el menor dels mals d'Emilia Pérez i, com la seva feina és notable, ha de guanyar un Oscar. La competència qualitativa d'aquesta categoria és ferotge. La feina de les altres actrius que opten al guardó és escandalosament bona. Fins i tot la d'Ariana Grande, que va sorprendre tothom a Wicked. I una de les persones qua ha passat massa desapercebuda enguany és Felicity Jones, amb una interpretació monumental al costat de Brody. El pes d'ella al film és de categoria i moltes de les escenes les aguanta ella amb el seu poder interpretatiu. Soc molt més fantasiós, però ho passo per sobre de Zaldaña.
Millor Actor Secundari
Marta Ferrer - Kieran Culkin, per A Real Pain
L’únic premi pel qual apostaria el meu sou. Ho ha guanyat absolutament tot amb aquest paper gairebé més protagonista que secundari que segueix la mateixa lògica que el d’Adrien Brody: A Real Pain, de Jesse Eisenberg, és una història turbo-jueva amb una òptica molt americana. Va triomfar al Festival de Sundance i ha tingut un recorregut molt més llarg del que ningú s’esperava. I la interpretació de Culkin, que frega perillosament la de Roman Roy a Succession i per la qual també el van guardonar múltiples vegades, és prou diferent com perquè soni fresca. I, la veritat, servidora vol que guanyi només per veure un altre dels seus discursos absolutament caòtics i hilarants.
Victor Rodrigo - Kieran Culkin, per A Real Pain
Coincidirem poc amb la Marta, però Culkin podria fer un anunci de medicaments per a curar les hemorroïdes i mereixeria l'Oscar. Com apuntava la Marta, ho ha guanyat absolutament tot, però és que realment s'ho mereix absolutament tot. Res més a afegir.
Millor Guió Original
Marta Ferrer - Anora
Serà la nit del film de Sean Baker, si ens hem de fiar dels premis del sindicat de guionistes. Tot i que és el guardó que ha estat més repartit—l’han arribat a guanyar A Real Pain i Conclave en altres premis, com els BAFTA o els Golden Globes—el Writers Guild of America va premiar Anora fa unes setmanes. I seria molt estrany que els mateixos acadèmics votessin una cosa diferent als Oscars. De confirmar-se, seria un premi merescut més a l’obra de Sean Baker. Si més no, per aquell canvi surrealistament ben fet de la comèdia romàntica a l’slapstick. Bravo!
Victor Rodrigo - The Brutalist
Una altra competència ferotge, en aquesta categoria, però Mona Fastvold i Brady Corbet van realitzar una tasca monumental (mai millor dit) amb la creació d'aquest guió que, per a mi, passarà a la història del cinema com una peça de culte. Encara que la meva aposta giri al voltant de Bob Dylan per al guardó considerat com el més important -especialment per certa deriva de Hollywood i per com els agrada no sortir-se'n gaire del guió-, aquí considero que no es pot escapar de la magnificiència de The Brutalist.
Millor Guió Adaptat
Marta Ferrer - Conclave
Que el Papa Francesc, d’alguna manera, està fent-li la promo a la pel·lícula sobre el conclave de cardenals que ha de triar una nova Santedat és el mem recurrent de les xarxes socials d’aquests dies. La realitat, un cop més, supera la ficció. El que és ben cert és que la dramèdia liderada per Ralph Fiennes, en un altre any, hauria estat molt més llorejada del que ho està sent. Si no s’emporta res més, que s’emporti el premi a millor guió adaptat, perquè estarà molt ben adjudicat.
Victor Rodrigo - Sing Sing
En uns anys mirarem enrere i lamentarem haver deixat Colman Domingo a l'estacada diverses vegades als Oscars. Especialment amb aquesta meravella de pel·lícula on, entenent la gran qualitat o monumentalitat de la seva competència en categories principals, mereix un reconeixement a la feina de l'actor principal i al guió que adapta l'obra de Brent Buell. Construit aquest drama en una presó dels EUA on els personatges estan cuinats a foc lent, la història et colpeja de manera profunda i el seu desenllaç t'omple l'ànima d'emocions, per mi, requereix un premi a l'alçada.
Millor Pel·lícula Animada
Marta Ferrer - The Wild Robot
Ha estat un gran any pel cinema d’animació i totes les nominades enguany ho demostren. A Catalunya hem tingut la sort que la que més que probablement sigui la guanyadora, The Wild Robot, la vam veure de manera avançada al Festival de Sitges. Si fos acadèmica votaria el film sobre la maternitat de Chris Sanders, tot i que Flow, l’odissea muda d’un gatet que ha de sobreviure a una inundació bíblica, també m’ha robat el cor. I la veritat és que Flow podria surfejar la mateixa onada—perdó per la broma—que l’any passat va aprofitar Godzilla Minus One (que va guanyar en la categoria de Millors efectes visuals): un film independent, de baixíssim pressupost, fet, com qui diu, a casa del director lituà Gints Zilbalodis que té una narrativa de superació insuperablement llaminera. Passa que, històricament, el guardó ha anat per la pel·lícula de l’estudi d’animació més gran—és a dir, The Wild Robot. I, en cas que sí, se celebrarà com una Champions.
Victor Rodrigo - Flow
The Wild Robot em sembla una obra mestra, però l'originalitat, calidesa i el missatge que brolla de la pel·lícula provinent de Letònia és una de les meravelles animades més importants que han arribat mai a la màxima categoria del gènere als premis Oscars. No arriba ni a l'hora i mitja, però aquest film sobre la supervivència d'un gat (i un grup d'animals que es van afegint posteriorment) en un món desolat per l'aigua mereix un reconeixement absolut per part de l'Acadèmia de Hollywood.
Millor Pel·lícula Internacional
Marta Ferrer - Ainda Estou Aquí
El raonament és el mateix que em porta a creure que no hi haurà una final de la Champions de clàssic: que l’esperança és l’última cosa que es perd. Emilia Pérez sembla que havia agafat una embranzida imparable, però la polèmica de Karla Sofía Gascón pot haver-nos fet un favor havent enfonsat definitivament les opcions del film francès a l’Oscar. I si fos així, tots a Canaletes. Perquè la veritat és que la cinta brasilera que lidera una exquisida Fernanda Torres sobre la història real de la família de Rubens Paiva—i, sobretot, de la seva dona Eunice—és, en absolutament tots els sentits, infinitament millor que la d’Audiard. Seria de justícia divina que Emília Pérez caigués en la desgràcia total mentre que el film de Walter Salles rebés els honors que es mereix.
Victor Rodrigo - Ainda Estou Aquí
Sumant-me als desitjos de la Marta, el somni humit és que el film de Jacques Audiard, incomprensiblement enaltit per una crítica o una indústria que sembla haver vist la pel·lícula d'esquenes, no aconsegueixi ni un dels tretze guardons als quals opta. En la categoria internacional ja és prou greu que moltes travesses li atorguin una probabilitat molt alta veient la qualitat provinent de Dinamarca, Alemanya i Letònia, amb un film d'animació entrant en una categoria com aquesta. Per això la meva aposta giravolta amb la magnífica obra brasilera.
