El director Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha tornat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià per presentar-hi Jaleos, un documental que ressegueix la història del flamenc allunyat de la idea que es tracta d’un art tancat en la tradició. A partir d'un ampli arxiu d’imatges, enregistraments sonors, testimonis i materials contemporanis, la pel·lícula investiga la relació del gènere des dels seus orígens fins a la modernitat, repassant la influència que hi ha tingut el cinema, la tecnologia, la política i les avantguardes.
El documental parteix de dos equívocs vinculats al flamenc, un dels quals que és "ultra nacional". "Podríem dir que el flamenc és el més català que existeix, si volguéssim", sosté en una entrevista amb l'ACN. La cinta, amb la qual Lacuesta fa set anys que treballava, comença amb les primeres imatges cinematogràfiques de la història ja estan relacionades amb el flamenc, amb la filmació que Thomas Edison va fer de la bailaora Carmencita. A partir d'aquí, Lacuesta connecta el flamenc amb fenòmens com les avantguardes, el futurisme o fins i tot el vincle que va tenir-hi el nazisme.
Jaleos' parteix de la concepció del flamenc "no com una tradició tancada i immutable", sinó com una "forma artística en transformació permanent", capaç de connectar èpoques, cultures i disciplines. S'agafa, precisament, a dos equívocs "molt arrelats" sobre el gènere.
D'una banda, la idea que és molt antic i, de l'altra, que és un gènere ultra nacional. "Això ho fa una matèria fascinant perquè produeix moltíssima creativitat", sosté en una entrevista amb l'ACN. Així, Lacuesta defensa que "neix com una mena de col·lisió de formes" i que ho fa al mateix temps que les màquines i el cinema.
"És estrictament contemporani i això és fascinant", apuntala. A partir d’aquí, el cineasta reivindica mirar-lo des de la seva barreja d’influències i posa l’accent en aquesta confluència de cultures. "L’Espanya més arrelada està feta a partir de la col·lisió d’elements gitanos, negres, àrabs, jueus, russos o llatinoamericans, una barreja que permet entendre també altres processos històrics", assegura "Ens serveix per parlar de tot", explica.
Quina estructura segueix?
La pel·lícula avança com un assaig fragmentari i polifònic, amb veus de figures com Rocío Molina, C. Tangana, Georges Didi-Huberman, Pedro G. Romero, Soleá Morente o Alba Flores, que complementen els diversos episodis de la història del flamenc.
Una de les claus de la pel·lícula, que segons el cineasta adopta una estructura de Les mil i una nits, és el fet que esdevingui també una reflexió sobre la capacitat humana d’explicar històries i connectar amb episodis molt diversos del passat. Així, va des de Leni Riefenstahl i els nazis, les grans atrocitats del segle XX, Che Guevara, Andalusia o les avantguardes.
Pel que fa als testimonis que apareixen a la pel·lícula, Lacuesta explica que va buscar persones amb qui tenia una relació personal o intel·lectual, però també gent que no coneixia i de qui sabia que podia aprendre. "Trio gent que m’estimo, amb la que estic a gust, amb la que em diverteixo, o gent que no conec, amb la que sé que em divertiria aprendre coses", explica. També hi ha persones que coneixia a través dels seus llibres i que l’havien fascinat, alguns dels quals han demostrat que tot el que pensava que sabia era "equivocat". La revisió del coneixement és també una de les qüestions centrals de la pel·lícula.
