Gairebé després d'un mes amb Operación Triunfo engegat, hem pogut gaudir d'una bona varietat de temes, registres i actuacions. Des del show més urban fins a la cançó més intimista. Però tothom ha tingut la mateixa exigència? Després de quatre gales i una petita anàlisi de les actuacions, podem confirmar que no. 

El programa és un talent show, i això comporta posar a prova els concursants i esprémer al màxim la seva capacitat artística. Sortir de la zona de confort és quasi obligatori per cadascun d'ells, però muntar un bon espectacle és complicat: cantar, afinar, ballar i -el més important- no ofegar-se, és el gran repte de tot cantant. Molts dels concursants d'Operación Triunfo triarien el camí més planer, una interpretació amb peu de micro on totes les cordes vocals es concentren en arribar a les notes més complicades. Així, però, tindríem un concurs avorrit ple de balades. 

En aquest sentit, s'escullen actuacions amb empenta perquè des de casa no ens adormim. El problema? Que aquestes cançons que requereixen un sobreesforç i una coreografia recauen sempre sobre les mateixes persones. Acostumen a ser els mateixos perfils: dones o -en aquesta edició- homes que ja es dediquen a l'espectacle. En cap cas, els homes -actualment mal anomenats- hetero-bàsics no caminen ni tres passes per sobre de l'escenari. Posem exemples. 

Durant la gala 1, Téyou i María Cruz no havien acabat de posar un peu a l'Acadèmia que ja van haver de fer quasi tombarelles interpretant Canijo, de Judeline. El mateix amb la Claudia i la Judit -no tan exagerat- però que també van haver d'interpretar una petita coreografia. Si ens fixem, però, en els homes, només un va tenir una actuació més moguda: en Guillo, que acompanyat de la Cristina, van interpretar APT de Rosé i Bruno Mars.
 

Arribada la gala 2, destaquen les actuacions de dos trios. Un de femení, format per la Salma, l'Olivia i la Laura, que es van convertir en unes pop stars, i el de masculí, format pel Max, en Guillo i en Carlos -ja comencem a notar les repeticions de noms- que es van posar de ple en el paper de boy band. 
 

L'únic home -fora del cànon d'home que està familiaritzat amb l'espectacle- que va haver de moure una mica les cames va ser en Crespo. Però amb qui va ballar? Amb la María Cruz que, altre cop, la van fer saltar, estirar-se, obrir-se de cames i un llarg etcètera que ens deixa sense alè només d'imaginar-ho. 

La gala d'ahir la utilitzaré per exemplificar com una actuació del mateix registre, té una exigència menor si la interpreten dos homes -perdoneu de nou amb l'expressió- hetero-bàsics. En Tinho i en Crespo van cantar El único, de Paco Amoroso & Ca7riel, un tema urban perfecte per poder muntar una bona coreografia i omplir l'escenari de moviment. El resultat, però, no va ser aquest. Només es van limitar a fer una actuació en què es van moure un màxim de dos metres, per apropar-se al sofà que formava part del decorat. 

Aquest dard no va dirigit cap al programa d'Operación Triunfo: només és un reflex de la realitat de la indústria musical. Només cal que ens fixem en els espectacles de les grans gires femenines i les diferències amb les masculines. Per acabar de concretar, si encara queden dubtes, només recordaré que Rihanna es va enfilar embarassada de 5 mesos al sostre de la Superbowl, mentre que Raw Alejandro -per exemple- es limita a posar-se un xandall i unes ulleres de sol en els seus espectacles.