La segona temporada del Pla Seqüència de Jordi Basté a La 2Cat comença de cara a barraca. No fa floritures, com en altres converses que vam poder veure anteriorment, sinó que va per feina. Casa de la República, Waterloo, un timbre i Carles Puigdemont obre la porta. És la primera vegada que els catalans veuen, en nou anys d'exili del president de la Generalitat, com és la seva residència a Bèlgica. El que ha estat un punt neuràlgic de la política catalana i de l'independentisme (també de la política municipal o la de Madrid) es converteix ara en un plató mòbil de televisió. Un dels punts forts de la tornada del programa de Basté a RTVE Catalunya és que la il·luminació, certament obscura en els capítols de la primera temporada, és molt més càlida. El presentador posa les cartes sobre la taula i adverteix a l'espectador: res de política.
Puigdemont accepta, però en pocs segons ja parlen sobre l'urna de l'1 d'octubre que presideix el rebedor. La nostàlgia i el símbol, inevitables. A més, un altre element que estableix Puigdemont: no es tutejaran. Els espectadors decidiran si això humanitza l'expresident o desdibuixa la seva figura institucional en una conversa amb el presentador més escoltat de la ràdio del país. Un servidor es posiciona cap al segon escenari, però tots dos es mostren còmodes. El primer xoc arriba en pocs minuts: Carles Puigdemont és l'encarregat de registrar els seus propis vídeos, de muntar-los, editar-los i cuidar el sol. La vena periodística aflora per les costures d'una presidència a l'exili. Basté, que té la sort d'enregistrar el primer (i últim) house tour de la Casa de la República ens revela una vena pràcticament de youtuber de l'expresident. Comencem forts.
Per no voler parlar de política aborden diversos temes espinosos de bon principi: qui paga la casa a Waterloo, per què no va voler ser cap de l'oposició o quin és el seu sou com a diputat del Parlament de Catalunya. La conversa comença a rodar quan l'experiència més humana i quotidiana de Puigdemont és el tema central de la conversa, com les bretolades que ha rebut a casa seva, els intents d'intimidació o quan mostra el petit apartament on fan vida "els que s'encarreguen de la seva seguretat". Un moment divertit és veure que els fons de pantalla del petit sistema de monitors de càmeres són estelades. "Passes molt temps a la cuina?", li pregunta Basté, mentre enfilen cap allà. "Sí, passo molt temps sol, jo", li reconeix Puigdemont.
La virtut del programa és la proximitat que la càmera -un desplegament tècnic excepcional, per cert- provoca per a l'espectador. Puigdemont explica com li agrada el cafè, com el fa i per què odia les càpsules amb una naturalitat innata que molts catalans trobaven a faltar, però el desplegament audiovisual aconsegueix que l'escena sigui televisivament una delícia. Aquest adjectiu es repetirà en certs moments de l'episodi. Pla Seqüència ha aconseguit, a corre-cuita i amb un escenari suposadament tan mastegat com és Waterloo i la Casa de la República, arribar a una maduresa qualitativa indiscutible en el seu format.
Malgrat no poder esquivar la política, els moments de l'anecdotari Puigdemont són els més sucosos. Com la negativa d'haver marxat en un maleter, un mem inesborrable per a cert sector espanyolista. "Vaig deixar moltes coses, però no materials". Basté aconsegueix retratar un president a l'exili diferent, més còmode parlant del passat o del seu dia a dia. El retrata així en plena voràgine política, després de l'esbroncada al Congrés amb la Maricarmen i a les portes d'unes eleccions. Ara bé, la norma de no parlar de política acaba esborrant-se cada dos per tres. És inevitable i més amb certes qüestions.
Està molt bé parlar sobre la normativa dels esgraons de les escales a Bèlgica, però revelar que un gran dirigent del PSOE va visitar Puigdemont fins a tres vegades quan just havia marxat a l'exili té una substància innegable. Com també saber que el president a l'exili va haver de passar per pisos turístics a Lovaina i Waterloo com un turista revisant Booking. No hi ha befa en res, hi ha revelacions en un format televisiu que permet repòs i un rierol de qüestions, anècdotes i vivències lluny (sorprenentment) dels bombardejos de la immediatesa mediàtica i política.

- Carles Puigdemont i Jordi Basté, a la Casa de la República, durant l`entrevista del Pla Seqüència
- RTVE Catalunya | NSN Mèdia
La cuina és un gran espai de la conversa, on Puigdemont acaba divagant sobre el menjar, les grans taules i el vi. Sorpresa, però: també té un hort "amb quatre patates, alls tendres i pastanagues". La conversa entre tots dos és fluïda, malgrat que el temps sempre se't menja al Pla Seqüència: són 50 minuts i en certs moments Basté ha d'anar per feina. No és com a la ràdio, on certes pauses i certes reflexions les exerceix amb naturalitat. Hom creuria que hauria de ser al contrari, però el locutor i presentador té aquestes virtuts. Els dos veïns de Puigdemont són cinematogràfics: el rondinaire antiflamenc i l'home gran que inverteix tots els seus estalvis a ajudar els altres.
"Mai m'he sentit sol. Des d'un nen que et deixa un dibuix a la bústia, algú que et porta un fuet o qui et demana consell per a un problema. Això ha passat. És el que m'ha fet mantenir-me en contacte amb el país". El programa de La 2Cat fluctua entre una espècie de retrat humanista de Puigdemont en un període electoral que pot provocar certa arrufada de nas als més escèptics, però també és una imatge costumista d'una figura tan transcendental que havia quedat congelada en un paisatge massa frívol i polític. Tot i això, cada cert moment, tornem-hi: no aconsegueixen escapar del fet de parlar sobre política.
El programa despunta especialment en els moments més personals o humans. La política interessa, pel context, però el mateix Basté sobre la taula un tema espinós: "Molta gent a Catalunya t'haurà oblidat". Puigdemont ho entoma amb contundència, per acabar fent cert discurs polític. A la mitja hora el mateix presentador se n'adona que han acabat parlant de política. El percentatge és elevat, però passarem pop com a animal de companyia. Perquè més tard entren en un tema que aconsegueix provocar somriures sincers dels dos protagonistes: com ha viscut el procés de veure créixer la seva filla des de la distància i sense la seva dona. Televisivament és interessant veure la penitència del president a l'exili a l'hora de parlar sobre el sacrifici d'haver de viure sol perquè les seves dues filles "aconsegueixin socialitzar a Girona".

- El moment final de la conversa entre Jordi Basté i Carles Puigdemont al Pla Seqüència
- RTVE Catalunya | NSN Mèdia
I amb la seva dona, també. Un petit Love Actually: "Hi ha un vol diari de Girona a Brussel·les que va millor que el tren de Girona a Barcelona. Ens ha anat molt bé això, perquè ve molt sovint", li confessa a Basté. O una comèdia romàntica francesa: "Hem passat llargues temporades a la Catalunya Nord als estius". El moment colpidor, però, arriba als quaranta minuts de metratge: quan Puigdemont explica que va haver de veure l'enterrament del seu propi pare per Skype. Això va ser el 2019. Però és que el 2024, en campanya electoral, va perdre la seva mare "a només cinc quilòmetres d'on ell hi era". "No hi vaig poder anar, tampoc". Ulls ploros, però amb el somriure resignat de qui ha estat lluny durant nou anys.
El tram final del programa acaba sent el més interessant audiovisualment. També de la conversa. Puigdemont admet el respecte ("no tinc por") que sent per haver de tornar a trepitjar el país. Després d'aquest moment de tensió, el contrast de veure una matrícula en un Renault amb 1-O-2027 és, si més no, inesperat. Una mica singular. Puigdemont duu en cotxe Basté fins a l'estació de Waterloo, on Pla Seqüència acaba la seva carta de presentació per a la segona temporada amb unes pinzellades audiovisuals excel·lents.
Les darreres paraules entre tots dos són les més significatives de tota l'entrevista. La música acompanya, la soledat del personatge quedant-se a l'estació. "Ho tornaries a fer?", li pregunta Basté, apuntant-lo amb el dit i sorneguer. "Ho estic tornant a fer i no he deixat de fer-ho", respon Puigdemont, amb copet a l'espatlla inclòs. Si havien de fer veure que no volien parlar de política, almenys acabar com toca. "Ens veiem a Girona!". "A Barcelona també vindré de tant en tant".

